Quan era jovenet, un dia se’m va ocórrer anar a escoltar un míting d’un partit polític que feien al meu poble. En arribar, em vaig adonar que la gran majoria de persones que m’envoltaven com a públic, eren les mateixes que ja formaven part del partit i que aplaudien fervorosament al seu candidat, cada vegada que aquest alçava la mirada i el to de veu amb una frase de manual que devia tenir escrita. Dins meu pensava, quin sentit té fer aquest acte si els que hi son ja estan combregats? Convèncer els convençuts per si les mosques? Transmetre la imatge de que estem vius i som encara molts que pensem igual?
Des de llavors, vaig entendre que tota aquella parafernàlia tenia poc sentit perquè, en tot cas, estava feta de cara als mateixos acòlits, i per això, vaig optar per mirar de seguir els debats de candidats amb la intenció de tenir una sensació d’estar, com a mínim, en terreny no adobat on poder informar-me de les propostes. Malauradament, aquests actes també han anat perdent progressivament aquesta pàtina, i ja no són el que eren. Qui els acaba omplint tornen a ser els parroquians de cada partit, que fan la sensació d’ocupar la cadira per aprofitar el moment de fer un tir al plat contra el candidat contrari.
Escoltant les diverses intervencions que es van fer ahir fosquet des del públic, a la presentació de candidats al Parlament a l’Ateneu de Maó, vaig poder tornar a constatar com aquests debats han deixat de ser espais reals per dialogar i confrontar idees convertint-se en actes d’escarni per deixar-se en evidència. No hem d’anul·lar la capacitat de generar i mantenir l’espai de diàleg que propicia la política.
