És un acte de valentia presentar-se a les eleccions en una societat on tothom es coneix. O si acte de valentia sona massa fort, ho podem substituir per acció atrevida. Però en qualsevol cas, mereix un gran respecte. Ara bé, una cosa són els principis que pugui defensar el candidat i una altra el dia a dia amb què es trobarà si guanya, que per força li provocarà contradiccions.
Com també les provocarà la seva filiació al partit que representi, per bona voluntat que hi posi. D’entrada ja estarà ‘clissat’ potser de per vida. Molta gent, quan el miri, deixarà de veure la seva personalitat singular i la substituirà per la imatge que té del partit que sigui. I alerta si el partit en fa una de grossa, perquè ho veuran com si hagués estat ell qui l’ha feta.
I açò encara més quan parlam de partits d’àmbit estatal, que ho són la majoria en el cas de Menorca. Perquè, igual que les persones, tots els partits tenen roba bruta amagada dalt del porxo, per més que uns en tenguin molta més que uns altres. Avui, en plena campanya, no direm sigles, però haurem de convenir que ser candidat de segons quin partit -amb la seva història acumulada-, afronta.
Però el moment crític arriba quan el candidat electe ha de defensar posicions que li ordenen de fora -de molt enfora- per més que puguin xocar amb els interessos locals. En realitat tot seria molt més fàcil si la política local fos autònoma de la política estatal. Però açò és tan difícil com poc freqüent.
A més, les formacions d’abast estatal disposen de recursos, aparells de propaganda i mitjans de comunicació amb capacitat per inundar tot el mercat electoral. Fins i tot per arribar a desorientar el votant i fer-li creure que són allò que no són. I per desacreditar les formacions locals, si agafen volada.
Per paga, els governs locals tenen moltes limitacions. Estan constrets a les escasses competències que els dona l’Estat. Però açò la ciutadania en general no ho sap o no ho vol saber, i reclama les solucions a aquell que té més a prop, per més impotent que sigui. O encara pitjor, el candidat en campanya també desconeix les limitacions del càrrec al qual aspira o ho fa veure.
Així és que els candidats més poc recomanables, perquè són els més perillosos, són aquells que prometen i prometen coses que de ben cert no depenen d’ells. I els electors més innocents són aquells que s’ho empassen tot. I si el seu candidat guanya i es posa a governar, estan condemnats a la frustració.
Tampoc no són recomanables aquells candidats que prometen les mateixes solucions que circulen per les tertúlies de bar o davant el tercer ginet. Les mesures radicals, sobretot quan afecten les persones, acaben sent un exercici d’inhumanitat, per més que d’entrada t’assegurin que s’aplicarien a individus «que s’ho han cercat».
Aquesta qüestió jo la veig molt importat, sobretot avui dia, quan a través de les xerxes socials floreixen fòbies i odis, i es criminalitza tanta gent innocent. I en què un cas concret pot servir per acusar tot un col·lectiu. Encara que les xerxes socials són també una creu per als mateixos candidats. Des de l’anonimat més covard els poden dir el nom del porc. Tant, que la millor recomanació que es pot fer a un candidat electoral és que s’esborri del Twitter.
Alerta també amb les trampes que s’amaguen darrere les grans promeses, les grans transformacions que ho han de resoldre tot. Darrere sempre hi sol haver interessos ocults. Ja sigui propiciats pel partit o pel mateix candidat, però que acaben perjudicant a tota la societat per beneficiar-ne uns quants que ja se sap qui són. El llautó de vegades costa de veure.
Tot açò és important cada vegada que hi ha eleccions. I més en una societat tan fràgil com és la menorquina. Al marge de tot allò que pugui defensar cada partit, som de l’opinió que avui hi ha dos problemes socials que planen sobre l’Illa i que afecten sobretot la joventut: la falta d’habitatge assequible i la reducció d’oportunitats professionals fora del turisme.
També, clar, la fragilitat de la nostra cultura i del nostre paisatge, que tanta gent està interessada a substituir. Quin bon negoci seria Menorca sense menorquins (ni menorquines, clar)!
