Aquests dies m’ha arribat un nou volum de l’Enciclopèdia de Menorca, i ja en són divuit! Vista des de fora, aquesta obra -immensa- és com un miracle. Una illa tan petita, enmig de la Mediterrània, ha estat capaç d’anar construint una obra que és el compendi dels seus colors i de les seves aromes. De la seva geografia i de la seva cultura. I, sobretot, del seu cap alçat enmig de la història del món.
Ara no toca rallar de la feinada que ha comportat i encara comporta fer possibles aquests volums. Ni de la dedicació de les persones que hi ha darrere, però és que en una illa tan petita, totes les coses grosses i importants, costen molt de fer. Demanen una voluntat de ferro, sovint difícil d’entendre des dels territoris més extensos i poblats que l’envolten.
El volum que ara m’ha arribat ralla de la història de l’illa en un període de grans canvis i convulsions -com ho han estat tots- , des de mitjans del segle dinou fins a mitjans del segle vint. Des dels inicis de la industrialització de Menorca fins a la llarga postguerra de silenci i fam a què la van condemnar els anys d’autarquia del franquisme. Passant per dues guerres mundials...
Però ara deixaré de banda tot açò per fixar la mirada en una foto que surt a la pàgina 86 del volum i que, en la meva opinió, explica Menorca. És la imatge de les jugadores del Fortuna, l’equip femení de futbol de l’Ateneu des Castell a començaments del segle passat.
El peu de foto diu, textualment: «Al final del segle XIX apareixen les primeres entitats formades per dones lligades al cooperativisme, la maçoneria i el republicanisme. Ja en el segle XX, les dones començaren a participar en algunes pràctiques esportives, com aquestes futbolistes...»
Coses que ara poden semblar ben habituals, en aquest país han costat molt d’aconseguir. I el miracle de Menorca és que en el segle dinou, quan tocava, va ser capaç de fer una cosa que solament s’atribuïa a les grans concentracions urbanes de l’època i als països capdavanters: incorporar la indústria a la seva economia. Incorporar-se a la revolució industrial.
Amb totes les limitacions a què la mida insular obliga per força, aquesta transformació va arribar a Menorca i no en canvi a la majoria d’indrets que l’envolten. Ben segur que el mèrit l’hem d’atribuir a una llarga llista d’emprenedors que se suposa que, majoritàriament, actuaven per interès propi, però que van fer possible el canvi.
Perquè darrere d’ells va sorgir tot l’entramat que caracteritzava una societat moderna europea. Els ateneus i els orfeons, l’alfabetització i la cultura, el sindicalisme i les vagues obreres, l’escola moderna, la ciència per damunt de les creences... I, tornant a la fotografia, la incorporació decidida de la dona als embats de la nova societat.
Ha passat molt de temps des d’aquella època, però és allà on té els seus fonaments la societat menorquina i no en els vents de reculada que periòdicament bufen a Espanya. Si comparam, Menorca no ha deixat de ser moderna ni en els anys més foscos de la història contemporània. I ho sabia molt bé tothom que viatjava per la Península de l’època i per força contrastava realitats.
Entrats ja en el segle actual, la modernitat es fa inseparable dels coneixements que hem adquirit. Ja no podem prescindir de la fragilitat del planeta quan rallam de futur. I en el nostre cas particular, de la fragilitat de Menorca i del disbarat que seria no defensar la contenció. Fa feredat, aquests dies d’eleccions, de sentir algun discurs dels partidaris de la barra lliure.
Dels partits que pretenen acabar amb el grau de protecció que fins ara ha caracteritzat l’illa i que -no ho reconeixeran mai- l’ha salvada de convertir-se en una balear més. No, senyors, no toca vendre sa casa i anar de lloguer. Al contrari, el repte de Menorca és fer compatible la contenció amb la creació de riquesa per als seus habitants.
Jo no em puc imaginar una Menorca abocada a la cosa única que pretenen des de fora. Que es converteixi en una possessió més del capital immobiliari i vacacional que domina la costa espanyola. Al llarg de la història, els menorquins i les menorquines s’han guanyat a pols el seu dret a tenir alguna cosa més.
