- Que sí, que sí, Juanra, que ja m’han tornat a fer conseller de la cosa -va exclamar ell, tan eufòric que semblava que s’havia de menjar el mòbil.
- Mem -va continuar-, clar que n’hi havia que me volien passar davant. Carabassots i castanyoles. Però és que jo tenc molt bones influències a Madrit. I tothom ho sap: «de Madrit al sielo».
- I tant que m’ha tocat una bona conselleria, de les millors -va continuar encara-. D’aquelles que remenen molts de doblers i que tindrà molta presència internacional.
- Què dius, si jo..? Bono, ja miraré si puc fer qualque cosa per tu -va continuar, rallant ara més fluixet- però es meu equip ja el tenc boni llest. Bono, mig equip, perquè s’altre mig me l’estan posant es de s’altre partit. I t’he de reconèixer que me n’està arribant cada un...
El conseller va aturar de rallar per un moment per passar el mòbil de l’orella dreta a l’esquerra, de tant suada que ja la tenia.
- Que dius què? -va continuar mentre arrufava el nas- Però «hombre», això no ho puc fer! Com vols que t’agafi i faci veure que ets de s’altre partit? Ells són molt seus! A més, tu no ets ni des nostro, que te’n vas anar a un altre quan sa mamella va ser buida.
- Ah! -va fer canviant de cara- que dius que tu tens carnet i camisa de tots tres partits? Bono, si és així potser ho podríem mirar. I tu saps rallar rus?
- Ja ho sé que t’agraden les «corridas de toros» -va fer amb veu d’una mica indignat el conseller-, però amb això no en tenc prou. D’acord, segur que és un mèrit, però jo he de menester un administratiu que ralli rus i no en trob cap. Quan ho deman, tots es recomanats me fan mala cara i me diven que ells, espanyol i espanyol i espanyol, i me mostren es DNI.
- Que si el vull per fer espionatge a Rússia, dius? -va continuar responent el conseller, ara amb cara de sorpresa- Que ho trobes? Això ho fan des de Madrit, que per qualque cosa van comprar el Pegasus. Jo és que volen que faci venir molts de «magnates» russos. Seré el responsable d’activar el negoci en aquestes Illes Paradisíaques del Totxo.
- I ara per què te’n rius quan dic paradisíaques? -va dir mentre baratava una altra vegada d’orella-. Però que no us ha arribat a Brussel·les que ja hem canviat el nom de la comunitat autònoma? Ara es diu Islas Paradisíacas del Tocho.
- Que t’ho dic de ver, que no és broma -va continuar un poc més nerviós el conseller-. És una qüestió de màrqueting, que amb això som uns mestres. Las Islas del Tocho no sona prou turístic. En canvi, Islas Paradisíacas del Tocho ja és una altra cosa.
- Però escolta, Juanra, ho haurem de deixar perquè ara tenc molta feina – va dir el conseller amb l’ànim d’acabar la telefonada-. Pensa que he de fer folrar tot el despatx amb la bandera que toca, posar en espanyol la placa de la conselleria i trobar un administratiu que ralli rus...
- Qui dius? -va fer el conseller després d’un silenci- I és ver, tu, no hi havia pensat en na Nataixa!
- Sí, sí, aquella artista de revista que vam conèixer -va continuar el conseller mentre feia memòria- al Rasputin Club de Moscou, s’altra vegada que comandàvem. Sí, aquell dia que també mos vam fotre els Redbulls a càrrec de la conselleria...
- I tant que la tenc present -va continuar el conseller mentre sospirava-. Recordaràs que, per motius que no diré per telèfon, me la vaig emmenar a la conselleria i la vaig posar de secretària meva. I tant, na Nataixa.
- També és ver això que dius ara -va continuar-. Que tan prest com va aprendre mallorquí, se mos va tornar mig catalina. Clar, és que estudiava amb llibres normals, no amb els nostros. Però mira, si no en trob una altra que ralli rus, potser hauré de fer com que no la veig, aquesta anomalia.
- Miraré avam si la trob- va afegir encara el conseller de la cosa abans de penjar-, però sobretot no diguis res. Que no se n’entemin els de s’altre partit, eh?
