El conseller de la cosa es va asseure al butacot de la seva taula de despatx i va prémer com per fer una cosa diferent de seure. Volia comprovar si el moble era prou tou. Després va mirar la foto de l’anterior presidenta, que encara penjava d’una paret, i va pensar que podria aprofitar el marc.
- Sembla de bona llenya -es va dir- i si l’aprofit, donaré la notícia que el nou conseller és molt estalviador. I afegirem que ets altres gastaven amb llenya massa bona. Mòguin i tot, podré dir que era.
Mentre ja somiava amb la notícia, amb lletres grosses i amb la seva foto amb el marc a punyat, va sonar el telèfon de taula. El va agafar a l’estil dels grans empresaris, estirant molt el braç i atracant-lo a poc a poc a l’orella.
- Uep, Juanra, ets tu! -va exclamar-. Sí, ja hi estic assegut. Però encara no sé si és definitiu. Sa presidenta encara remena perquè ets de s’altre partit no es casin amb ella, que no entrin as govern, vull dir. Però no sé com acabarà la cosa. I si acaben entrant? I si li reclamen sa meva conselleria?
- Sí. Juanra -va continuar-, ja sé que ella diu que no... Però és que es nostro partit mai no saps què farà però sempre saps com acabarà. Mira sa d’Extremadura, també deia que no es volia casar, però a Madrit li han dit que no sigui rebeca i ja du s’anell posat.
- Sí, Juanra -va continuar encara- potser sí que tens raó o rahón, que deim ara. Potser que espera que hagin passat ses eleccions. Clar. Aquí un casament com aquest mos faria perdre vots, molta gent no el veuria massa bé. Fins i tot molts des nostros, que encara es pensen que som es partit moderat de quan l’avi Canyelles...
- Que tu sí que vols anar a casament? -es va encarcarar el conseller- Bono, és que tothom ho sap que tu en qüestió de camises i partits sempre ets allà on n’amollen. Però jo et volia ‘pal·lar’ d’una altra cosa, Juanra. És que no hi ha manera de trobar es telèfon de s’al·lota aquesta que vull de traductora de rus. Sí, na Nataixa.
- Que si ja tenc es consentiment, dius? -s’anava animant el conseller-. Sa presidenta me va dir que, per ella, «aprobado», però que també ho havia de demanar al president del ‘Pal·lament’. I ell és encara una mica més rarot que no semblava.
- Que és molt amic teu, dius? -es va tornar a encarcarar el conseller- Bono, Juanra, dir que és una mica més rarot no és un insult. Déu mos en guard d’insultar el president del ‘Pal·lament’! Però és que m’ha demanat si na Nataixa tenia penis, sí, titola...
- I clar -continuà el conseller en pla d’amics-, li he dit que pensava que no. I açò l’ha tranquil·litzat una mica, perquè vol dir, m’ha dit ell, que no és un d’aquests milions de depravats que han canviat de sexe per influència del malvat president Xanxes.
- Però encara m’ha dit una altra cosa que jo mai no havia pensat -va afegir el conseller-. M’ha dit, «pero vigile porque si no tiene pito es más agresiva, es una mujer!» Què trobes, Juanra? Jo ja ho sé que s’ha d’anar alerta amb ses dones, però sempre m’havia aturat aquí. Mira si podrem aprendre coses d’aquests ‘companyerus’ de viatge!
- Però ara que ho dius -va reflexionar el conseller responent a n’en Juanra-, potser sí que tens ‘rahón’. Que quan tu volies esquarterar s’idioma va anar tan fort per aquest motiu. És ver que hi havia moltes mares i moltes mestres a les manifestacions en contra del teu lògic disbarat. Ui ses dones!
- Ja no me’n recordava d’aquells dies tèrbols -es va posar sentimental el conseller-. Si potser vas acabar perdent la presidència per culpa de tanta dona rebotada...
- Saps què pens, Juanra? Ara m’ha vingut una idea -va continuar el conseller obrint el ulls com quan et ve una idea-. Potser li diré as president del ‘Pal·lament’. «Pues mire caballero, yo tengo la solusión. Que les implantemos pito a las señoras». Què trobes? Sí, potser tens rahón, que seria complicat.
- Però bono -es va calmar el conseller reprimint l’excitació-, la cosa és que encara no sé si tindré la conselleria. Però per si un cas, allò que ara he de menester és es telèfon de na Nataixa. Meiam si la puc convèncer que torni a fer feina amb jo.
