Ja fa temps que sento rallar dels refugis climàtics, un concepte que s’ha definit com a espais, siguin interiors o exteriors, que proporcionen confort climàtic i que s’activen en situació d’emergència generada per la calor, però que, fora d’aquests episodis, tenen altres finalitzats. Em fa gràcia aquesta virtut que tenim entre tots de posar noms a les coses per semblar més llestos, una feina del món del màrqueting i la publicitat que li agrada molt emprar als nostres governants per donar la sensació que es preocupen pels seus ciutadans i treballen intensament per activar plans magistrals que serviran per salvar-nos dels problemes quotidians, en aquest cas, les altes temperatures.
Els més viatjats ja sabem que els primers refugis climàtics que es van inventar van ser les esglésies i les ermites, un oasi de tranquil·litat i pau enmig de qualsevol excursió per sentir la frescor i aprofitar per seure i en alguns casos, un petit xubequet en forma d’oració. Després van arribar els refugis climàtics de bancs, centres comercials i supermercats, que van ser els primers en instal·lar potents equips d’aire condicionat fins aconseguir gairebé fer nevar, que tenien el bon propòsit de refrescar-nos a canvi de fer-nos obrir la cartera una estona, ni que fos per comprar un botilet d’aigua i unes galetes.
Els darrers a apuntar-se al concepte de refugis climàtics i dels que en sentia rallar l’altre dia són els museus i les biblioteques, que aprofitant la seva climatització, conviden a llegir un llibre, fullejar el diari o fins i tot veure una pel·lícula, sentir música i connectar-se a internet pel mateix preu. Ara que tornen a pujar els mercuris a tots els termòmetres de manera generalitzada, ja saben on poden anar.
