Pum, va fer el tap del bòtil de lambrusco mentre el conseller de la cosa l’obria. Era qüestió que ningú no es pensàs que celebrava el seu nomenament amb cava català. Així és que el lambrusco de súper era ideal, de tan flac que ningú no es podria confondre.
- Així és que ja ho tenim aclarit? -li va dir el seu assessor, en Juan Pelayo Bendinat, mentre es deixava omplir la copa,
- I tant, Juanpe -va respondre el conseller més satisfet que mai-. És que tenim una presidenta que ho val tot. Va dir que governaríem tot sols, i tot sols governarem. I cap «cumpanyeru» de s’altre partit no me vindrà a disputar sa conselleria.
- I jo amb tú a pan y cuchillo y a lo que surja... -va respondre en Juan Pelayo mentre es llepava els morros i brindava.
- Saps que ho és un tros de presidenta -es va animar el conseller-. Primer de tot es compromet a eliminar s’Oficina Anticorrupció d’aquestes Illes. Una mesura que no me negaràs que és intel·ligent, a la vista de com ha anat cada vegada que comandam noltros.
- I tant, i tant -va aplaudir en Juan Pelayo-. Bona nosa que faria. Un gasto menos.
- A continuació i com si res -va afegir el conseller-, li compra tot es discurs a s’altre partit i en posa un d’ells a presidir es Parlament, un que té un problema amb ses dones... I embarda ets altres com ell as consells insulars, que allà tindran sou i feina, i camp per córrer.
- I així ella sempre podrà dir que no és cosa seva allò que facin -va sentenciar en Juan Pelayo, decidit a aplaudir cada paraula del conseller, per la part que li tocava.
- I es consells insulars a callar -va continuar el conseller, que ja anava per la segona copa de lambrusco-. Sobretot el de l’Illa del Nord, que si no anava prou servit amb el responsable d’incultura que li han encolomat...
- Sí, sí, però també s’ho ha empassat sense xistar -va respondre l’assessor Bendinat-. Senyal que li agrada. O que és tan obedient com toca.
- Sa feina que tindrà aquest. Si amb limitacions i prohibicions l’Illa del Nord ja tenia 80.000 places turístiques i 10.000 piscines, compta com anarà ara que donarem carta blanca a ses constructores.
- És que la unitat d’aquestes Illes es fonamental, és la unitat de la patria chica -va exclamar l’assessor, que ja anava per la tercera copa de lambrusco-. Mem. Avam per què allà no s’ha d’arrasar tot com a les altres illes...
- Així és, Juanpe -va dir el conseller ben convençut-. Ja has sentit el discurs de sa presidenta. Hem de protegir el camp obrint al turisme totes les cases de pagès que ho vulguin. Hem de protegir la natura retallant la Llei de la Biosfera. Hem de protegir la nostra cultura permetent que qui vulgui en passi.
- Que bé que «pal·les», senyor conseller – va fer l’assessor simulant que estava emocionat.
- Pensa -va continuar el conseller mentre buidava a morro les darreres gotes de lambrusco- que aquests que governaven fins ara ho feien tot malament. Pitjor que malament.
- I tant! -va asseverar l’assessor- Ja m’ho deien a l’hotel on jo feia feina, que no els havien deixat alçar cinc plantes més.
- Així idò, Juan Pelayo, mos ve una feinada -va sentenciar el conseller-. I recorda que aquesta conselleria meva ha d’animar es magnats russos a invertir com a ells ets hi surti d’allà, però molt. La pàtria és es nostro negoci.
- Sí, sí, ho tenc ben clar. Com més russos millor -va afirmar l’assessor fent anar el caparrot per amunt i per avall.
- Però ni tu ni jo no «pal·lam» rus -va continuar el conseller mentre alçava l’índex de la mà dreta-. Per això ja fa dies que cercava sa meva secretària de fa vuit anys, na Nataixa. I avui, per sorpresa, ha aparegut un pardalet que duia es seu nombre de telèfon en es bec. I aquí te’l deix perquè li telefonis tot d’una.
En Juan Pelayo Bendinat aquesta vegada va callar, incapaç d’entendre com havia anat allò del pardalet.
I és que ni ell ni el conseller no sabien que ja ha tornat l’espia aquell que m’informa de tot allò que succeeix a la conselleria. Disfressat, aquesta vegada, de pardalet, clar. Ni sabien tampoc que l’espia és el primer interessat que na Nataixa torni.
