En el capítol anterior, el conseller de la cosa celebrava amb lambrusco de súper que l’altre partit seu no li hagués disputat la conselleria. Tot gràcies a la presidenta que, a canvi d’assumir el programa d’ells, els va enviar als consells insulars, on no farien tant renou però podrien remenar més.
Així és que el nostre conseller, ara molt més relaxat, despatxava amb en Juan Pelayo Bendinat, l’assessor primer (perquè en tenia uns quants més), quina l’havien de fer perquè el canvi de govern es notàs a deveres. I l’espia ho escoltava tot, amagat dins l’aire condicionat, que anava a tot gas encara que en aquella casa ja no creven en el canvi climàtic.
- Ui -va exclamar el conseller mentre es gratava la clespa-, aquests que comandaven fins ara remenaven molts de papers! Si fins i tot havies de demanar permís per fer-te un xaletàs allà on te rotava. Quina falta de llibertat!
- Sort que hem arribat noltros per aclarir-ho -va respondre l’assessor, però se l’entenia poc perquè en aquell moment mastegava un tros d’ensaïmada de cabell d’àngel del plat que hi havia damunt la taula del despatx.
- Ja me n’he cansat de mirar papers vells. Mira, ets agafes tots i els cremes -va continuar el conseller mentre s’alçava de la poltrona i agafava l’assessor per l’esquena-. I allò de cercar na Nataixa Rasputinova, sa meva antiga secretària que xerra rus, com ho tenim?
- Ho he intentat, conseller -va dir en Juan Pelayo mentre s’enviava el tros d’ensaïmada de cabell d’àngel. Però l’inspector Curro diu que hi ha un protocol i que l’hem de seguir...
- L’inspector Curro? I qui és aquest inspector Curro? -va exclamar el conseller, evidentment contrariat.
- Don Curro de la Larga Sombra, senyor conseller, l’inspector de s’altre partit nostro que té ets ulls sempre oberts perquè no li amaguem cap desviació. «El pacto es el pacto», diu ell, «y nosotros no regalamos nada».
- Repu..! - va fer el conseller sense acabar de dir allò que volia dir, perquè el partit li havia pagat un curs de correcció política i havia costat molts de doblers-. Idò ja me diràs què diu aquest protocol.
- Bono -va respondre l’assessor-, primer de tot hem de tenir garanties que la tal Nataixa és una dona com han de ser ses dones, sense aspiracions feministes i fervent defensora de la pàtria una. De la seva vida privada no me n’ha dit res. Allò que vulgui sempre que ho meni tot ben amagat. Ja sap conseller, com en aquell temps...
- Però jo he de menester qualcú que xerri rus a la perfección -es va desinflar el conseller-. Com aconseguiré que venguin els magnats russos a acabar d’edificar aquestes illes, sinó? I com podré acabar d’omplir els ports i ses platges de iots grossos, amb helicòpter damunt, si no puc convèncer ses màfies més prestigioses?
- Don Curro -es va atrevir a dir l’assessor- li vol proposar un torero amic seu, de tota confiança. Diu que a València n’han posat un de conseller de cultura i que està donant molt bon resultat. O això diven a la plaça de toros.
- Prohibir obres de teatre i recitals, ja ho començam a fer a altres comunitats nostres -es va esplaiar el conseller-. I açò és bo perquè si no sa gent pensa massa. I ja ho veus, amb el govern anterior, a la meitat de les cases del país hi havia okupes.
- Bono, no a tantes -es va atrevir a dir l’assessor, que de comptar sí que n’havia après.
- Avam si ara qüestionaràs un des principis de sa nostra campanya electoral, Juan Pelayo -se li va encarar el conseller-. Mig país estava a mans dets okupes. I s’altra meitat eren dones embogides que s’inventaven la violència masclista. Que no ho saps que hem suprimit sa conselleria d’igualtat?
- Naturalment, conseller -va fer l’assessor mentre es mossegava els morros i intentava canviar de tema-. I d’aquesta escriptora famosa de l’Illa de Nord que difamen amb mentides des de s’altre partit nostro, hem de fer qualque comunicat de desaprovació?
- Noltros a callar, que ja mos va bé -va respondre taxatiu el conseller-. Dir mentides és un pecat. Ja els castigarà Déu quan vagin al cel.
