En el capítol anterior el conseller de la cosa frissava que se notàs el canvi de govern. Per açò reclamava la seva antiga secretària, na Nataixa Rasputinova, que ralla més rus que ningú. I que seria un bon ganxo per atraure magnats russos disposats a acabar d’edificar les illes del Paraíso del Tocho, on vivim aquesta història.
Però de moment tot són complicacions. L’inspector Curro de la Larga Sombra, nomenat per l’altre partit seu, que no governa però sí que comanda, vol garanties que la tal Nataixa sigui, com diu ell, «una mujer bien nacida» i sense vel·leïtats feministes.
- Ai, Juan Pelayo – va exclamar el conseller mirant l’assessor als ulls-. És que això és es «colmo»! Jo aquí aturat, sense poder lluir na Nataixa, i ets altres consellers ja remenen que dona gust. Fins i tot es de segona categoria, com aquests de s’Illa del Nord.
- Bono, conseller -va respondre l’assessor, sempre disposat a mantenir el càrrec-, ja veurà que prest que s’aclareix. Només és qüestió que aquesta senyora Nataixa passi les proves, juri la bandera i tregui una bona nota de castellà.
- Sí, Juanpe, sí -insistia el conseller molt capficat-, però mira, jo aquí sense poder lluir es càrrec mentre es meus «cumpanyerus» de totes les «comunidades» on comandam, més contents que un gínjol, ja mostren sa poteta enfarinada, com en es «cuentu» de ses cabretes.
- És cosa de dies, conseller -va insistir en Bendinat-. I no pensi, fins que passin ses eleccions de diumenge qui ve, és millor no tenir boca. M’ho van mostrar a sa Universitat Juan Carlos I, on era company d’en Pablo Casado, que, mesquinet, no s’ho va aplicar.
- Però què dius, Juanpe! -va saltar el conseller- Si fins i tot xerra i xerra es nostro gran kefe gallec. Tants anys de president a ca seva i no sap ni com van ses pensions de jubilació. Ho veus, no sap res, però ralla de tot, i jo, si vull prosperar, he de ser com ell.
Tot açò ho escoltava el nostre espia, amagat avui darrere el termòmetre, que ja marcava 38 graus, però com que en aquella casa el canvi climàtic està prohibit, feien veure que no passaven calor. Com se sap, alguns consellers seus ja prediquen als pagesos que açò de l’augment de temperatures és un invent de les esquerres...
- La cultura és molt important Juan Pelayo -va dir el conseller, molt més calmat, potser per la copeta de palo que li havia servit el competent assessor-. Mira a València, que ara és nostra. Ja comencen a retirar de les biblioteques les publicacions infantils. I pensa que n’hi ha que ja sortien en temps d’en Franco, E.P.D.
- Clar, senyor conseller -va replicar l’assessor, que també xarrupava palo-. És que són publicacions escrites en català i a València tothom sap que no l’entenen. Per un valencià sentir català és com sentir rus...
- Remil...! -es va tornar a excitar el conseller-. No tornis a dir sa paraula «rus» mentre no arribi na Nataixa. El gran kefe gallec escampant mentides, a València prohibint revistes infantils, sa presidenta meva prometent reduccions d’impostos i moltes llicències d’obra... I jo aquí... Ja t’ho he dit, Juanpe, fins i tot els consellers de segona ja remenen.
- Té «rahó», conseller -va respondre l’assessor fent que sí amb el cap-. Ja me n’he entemut que allà han fet una clara opció per la cultura. Un nomenament d’aquells de «copa y puro» per acabar amb ses beneiteries de ses universitats. Què sabran ses universitats!
- Res, Juan Pelayo -va assentir el conseller mentre s’envelava el darrer glop de palo-, no saben res. I aquest que han nomenat acabarà amb sa fama d’il·lustrada que tenia s’Illa del Nord, i ja tocava: no hi ha canvi climàtic, les vacunes no mos han lliurat de la covid i això que parlam noltros no és català. Déu mos en guard si ho fos!
- És que aquest homo -va exclamar en Juan Pelayo mentre se senyava perquè no entràs el dimoni català-, sí que ha entès sa ciència. Fa ben igual com aquells que, quan s’epidèmia, es posaven sa mascareta però duen es nas defora. I això vol dir que és espavilat!
