En el capítol anterior, l’assessor li recomanava al conseller de la cosa que no obrís boca fins passades les eleccions de diumenge. Però açò no va agradar el conseller, que la volia tenir ben oberta, imitant el gran «kefe» gallec del partit. Per altra banda, tots dos aplaudien el nou responsable de cultura de la vesina Illa del Nord, expert en invents acientífics estrafolaris.
- Bon dia conseller -va dir l’assessor mentre entrava al despatx amb un tape caramull de frit mallorquí-. Aquí li he duit una mica de frit des que fa sa mamà... «Para alegrarle el día».
- Ai, Juan Pelayo -va respondre el conseller, que no podia ni arrossegar les cames-, parla més fluixet que anit passada he tingut barrundanga. Ai, quina mal de capada!
- Ido, conseller? -va fer l’assessor mentre obria el tape i li oferia una forquilla.
- Mem. Què no ho has vist? -va respondre el conseller mentre agafava la forquilla amb desgana- Ni amb es sermons des gallec, mos ha sortit la cosa. Ni amb es mítings de n’Ana Rosa. Ja ho deies tu, que parlàvem massa.
- Però si bonibé hem pescat tots els votants de Ciudadanos! -va exclamar l’assessor, disposat sempre a veure la part positiva de la cosa, mentre feia salivera mirant el frit mallorquí.
- Tot lo que vulguis, però els «xanxistes» no n’han perdut ni un dels seus. I es de s’altre partit nostro s’ha fotut una bona morrada. Que no sumam, Juan Pelayo, que no sumam! I es des cavall i sa barba serrana que encara mos dona sa culpa a noltros! Com si no fóssim cul i merda!
- Tasti es frit, conseller! -va respondre en Juan Pelayo intentant animar l’home-. I pensi que avui li duc una bona notícia. Na Nataixa!
El conseller, se’l va quedar mirant, amb la boca oberta i la primera forquillada de frit a la mà. I sabem que va anar així perquè el nostre espia també era allà, amagat darrere els resultats electorals que el conseller havia repassat i repassat tota la nit sense voler-los creure.
- Sí -va continuar l’assessor-. L’inspector de s’altre partit nostro que sempre vigila i tradueix es nostros pensaments, ja ha avaluat sa russa i li ha posat un «Notable».
- Explica, explica -va fer el conseller mentre deglutia la primera forquillada de frit.
- Na Nataixa ha demostrat que és una dona sense pretensions feministes, que sap cuinar, que acota es cap quan n’hi diven una de grossa pes carrer, que vesteix provocativa però formal, que s’ha llegit sa part de sa Constitució que a noltros mos agrada. I també ha superat sa prova d’espanyol i se sap la llista dels Borbons. Si no li han posat un «Sobresaliente» és perquè s’ho ha pensat dues vegades abans de jurar sa bandera. Què troba?
- Ho sabia! Quan vol, na Nataixa és una gran comedianta -va exclamar el conseller amb tant d’entusiasme que es va fotre tot es frit per damunt.
- Així és que ja la pot menar a sa conselleria perquè ensaboni russos disposats a invertir en noves urbanitzacions, ports esportius, hotels rurals que matin el camp, pisos turístics urbans i tot allò que mos ha convertit en les illes del Paraíso del Tocho -va concloure l’assessor, més preocupat per l’estat lamentable en què havia quedat el frit de sa mamà.
- Ara que ho dius -va respondre el conseller mentre encara s’espolsava dels calçons un tros de pebre-, tenim una partida de pisos socials que potser podrien interessar as russos. A Madrid els venem a fons voltors i es negoci va molt bé.
- Tot són alegries, idò -va afegir l’assessor mentre recollia d’en terra les restes de frit-. I sa supressió de s’impost de successions també pot agradar molt as russos. Per als pelats és poca cosa però per als milionaris... Quants de doblers que s’estalviaran!
- Ai, Juan Pelayo Bendinat -va exclamar el conseller, lacònic-. Que s’altre partit nostro me deixi tenir na Nataixa, m’ha animat molt, però es resultats electorals de diumenge són mals de pair.
