En el capítol anterior, el conseller de la cosa manifestava la seva satisfacció perquè l’Emèrit havia guanyat la regata de Xanxanxo o com li diguin i, ep, la Infanta havia quedat segona. També estava eufòric amb açò del comissari Villarejo, que li cauen 19 anys de presó i el posen en llibertat. L’assessor del conseller ho va sentenciar: «En aquest país, la justícia és igual per a tothom».
Però la major alegria del conseller era que, ensoldemà, ja havia d’arribar na Nataixa, la seva desitjada antiga secretària i traductora russa. Però ens diu el nostre espia, que avui s’havia amagat darrera l’ull del gavinot dissecat que torna a presidir el despatx del conseller, que la cosa no ha acabat d’anar bé, com podran veure a continuació.
- Què no ho veus, Juan Pelayo -va exclamar el conseller en veure entrar el seu assessor-, que mudat que vaig? I quines sabates més lluentes que duc? -i va fer un pas de ball davant seu.
- Bono, de vint-i-un botons, conseller! -va respondre a l’acte en Juan Pelayo- i amb aquesta planta que vostè té. És ben bé un figurí.
- Mem -va continuar el conseller-, és que ahir vaig anar a la «recepción de sus majestades» i bé que m’havia de mudar, que ells reparen cada detall. Quins reis que tenim! I com s’avenen en públic! Me van donar sa mà i tot. Què trobes? Mira, no me l’he rentada.
- I tant, conseller -va replicar com sempre l’assessor-. Paga la pena mantenir-los de franc en aquest palau tan polit, regal del seu antic propietari perquè fos un museu al servei dels ciutadans d’aquestes illes.
- D’això ara no toca rallar-ne, Juan Pelayo. No desviïs la cosa -va respondre el conseller un pic picat-. Avam, com és que na Nataixa encara no és aquí? I tampoc no veig ses flors que li havies de comprar.
- Ai, conseller -va fer l’assessor mentre s’arrufava tant que se li va fer un bony a l’esquena-. No s’ho creurà, però el comissari inspector de s’altre partit nostro, ara no ho veu tan clar... És que la senyora Nataixa encara havia de passar la revàlida perquè l’admetessin dins es nostro govern, nostro des partit nostro i de s’altre partit nostro, vull dir, el «del jinete de la barba serrana».
- I quina la pot haver feta, na Nataixa? -va respondre, incrèdul, el conseller- Si ella és tan comedianta que et pot fer creure allò que vulguis.
- Així deu ser -va continuar l’assessor amb la boca petita-, però una certa sensibilitat la deu tenir... La revàlida consistia en assistir a una «corrida de toros» i cridar «Bravo, torero!» cada vegada que n’escataven un, de toro. I la senyora Nataixa s’hi ha negat. Ha dit que ella això no ho faria...
- Déu del cel! -va exclamar el conseller- És que més tost, es de s’altre partit nostro ho fan tot un poc massa gros. I és amb tot, que ho fan. Noltros suprimim la conselleria d’igualtat i ells capolarien el feminisme. Noltros suprimim la conselleria de la llengua i ells la voldrien fer desaparèixer...
- I tant, conseller -va sentenciar l’assessor-. Són com noltros però més accelerats.
- Ara bé -va continuar el conseller després d’un silenci per pensar allò que volia dir-, quan la cosa va de sous, prou espavilats que són. Mira aquesta que tenim a l’illa del Nord, que cobrarà de consellera i de regidora. Si cobrarà més que jo!
- I tant, conseller -va sentenciar l’assessor-. I açò que diu que vol que se suprimeixin es consells insulars... I per paga s’ha duit un col·laborador expert en bodegues andaluses per menar la cosa de l’habitatge.
- Ai, Juan Pelayo -va sospirar el conseller-. Però ells fan coses importants i jo som aquí, aturat, esperant que na Nataixa passi es controls de s’altre partit nostro...
- I tant, conseller -va sentenciar l’assessor-. Precisament a l’illa del Nord hem començat a fer una cosa revolucionària, del revés d’allò que fan a tots els països civilitzats. En comptes de reduir la presència de cotxos, volem que n’hi hagi més. Als carrers que eren de vianants i als pàrquings de platja.
- És que no hi ha ningú que entengui tant com noltros es progrés! -va exclamar el conseller mentre respirava fondo-. Qualque dia ens hauran de fer un monument.
