Em costa un poc acceptar que els menorquins som com diuen les nostres cançons i obres de teatre més populars. No crec que «Un senyor damunt un ruc» tengui cap opció de ser una espècie d’himne illenc. La música no és nostra i la lletra... Per altra banda, no em sent identificat amb cap dels personatges de «Foc i fum», ni amb en Rafel s’esquerrà, ni tampoc amb en Bartomeu de Son Tica.
Frederic Erdozaín i Ruiz i Pablo semblen els nostres psicòlegs de capçalera, perquè feim servir la frase «l’operació ha anat bé, però madona és morta», de l’obra «l’amo en Xec de s’Uestrar», per interpretar moltes de les coses que ens passen a aquesta petita illa. Si aplicam la sentència a la situació del turisme entendrem perfectament aquesta forma tan nostra de veure les coses.
«Sa Balada d’en Lucas» descriu prou bé aquells que poden presumir de tenir almenys set llinatges menorquins. «Jo tenia una caseta vora el mar...», no un xalet, sinó una de petita i de vorera, de les que no espanyen res. I, al tercer vers, «jo tenia una barca». Aquesta es una de les aspiracions de molts menorquins, dels mateixos que ara s’espanten quan veuen a l’estiu les cales plenes d’embarcacions fondejades i que tenen por que la nova norma, per poder llogar les barques particulars, faci que la saturació a la mar es multipliqui a partir de juliol de l’any que ve. Una norma aprovada pel govern progressista de la darrera legislatura preocupa especialment als progressistes menorquins que se senten conservadors del nostre patrimoni natural.
La balada més popular continua després dient:«Quan vinguera gent de fora, gent del nord...», «jo vaig perdre s’alegria i sa pau de cada dia...». Tal com sona.
Tal vegada podríem pensar quines idees mos agradaria posar a un himne de Menorca, en cas que fos necessari composar-ne un. Un himne que poguessin cantar els que tenen caseta i barca i els que no tenen cap opció de tenir-ne.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.