En el capítol anterior el conseller volava com si hagués tocat el cel perquè havia pogut donar la mà als reis, que en públic s’avenen molt. Però ensoldemà matí va rebre una notícia que el va deixar tan capolat que no tenia ànims ni per començar a governar.
I és que el seu assessor, en Juan Pelayo Bendinat, el va informar que la tan desitjada Nataixa Rasputinova no havia superat la revàlida per entrar a la conselleria com a secretària seva i traductora de rus. El comissari inspector de l’altre partit seu, el que diven que no governa però sí que comanda, la va suspendre perquè no estava disposada a aplaudir una «corrida de toros».
- I ara què farem? -va exclamar el conseller mentre anava d’un cap a l’altre del despatx sense alçar el cap.
- Se calmi, senyor conseller -es va atrevir a dir l’assessor mentre treia una ensaïmada de cabell d’àngel, grossa com una munfla, de dins una capsa-. Primer de tot, hauria de berenar una mica, i aquí li duc una ensaïmada amb molt de floreti per damunt, com a vostè l’hi agraden.
- I així, què trobes? -va interrogar el conseller mentre se’n posava a la boca un tarrabisco tan gros que tot el floreti li va caure per damunt- que l’arribaré a tenir o no, a na Nataixa? Mira que en tenc de projectes de govern, però sense ella, no sé per on començar.
- Jo l’entenc, conseller -va respondre l’assessor, sempre disposat a conservar la feina-, però potser vostè és massa ambiciós. Podria començar com els altres, per aquelles coses més fàcils...
- Mem! -va exclamar el conseller-. Avam si parles més clar.
- Sí -va continuar l’assessor, mentre amb un raspall li espolsava el floreti al conseller-, allò de l’idioma. Com ja ho han fet es nostros governs de València, i de l’Aragó i tot. Una cosa ben tradicional i de tota la vida, carregar contra es nostro idioma.
- Mira, no hi havia pensat -va replicar el conseller mentre es gratava la clespa-. I és ver. Toc segur. I això agrada as «kefes» de ‘Madrit’, es nostros i es de s’altre partit nostro! M’enviaran una foto dedicada. I uns quants d’aquí, m’aplaudiran, també.
- Ho veu, conseller, com no està tan malament la cosa? -va dir l’assessor, convençut que havia salvat el sou-. Tot és qüestió de repetir allò de sempre. Renegar que parlem el mateix idioma que a Catalunya i explicar que, per culpa seva, el castellà està en fase d’extinció.
- I qui s’ho pot creure, això? -va replicar el conseller en un rampell d’intel·ligència.
- Bono -va dir l’assessor movent les mans com per calmar la bístia-, com que fa tants d’anys que ho diem, ja ha fet forat. I tenim totes les teles a favor... Llàstima les universitats i els intel·lectuals de ver, que no estan disposats a col·laborar.
- Bono -es va relaxar el conseller-, tampoc no és que els haguem fet mai cas, a aquesta gent. Ells mai no entendran «los profundos intereses de la patria», que vol dir es nostros.
- Conseller -va respondre l’assessor mentre s’alçava i li oferia un altre tros d’ensaïmada-, vostè és un gran polític. «Un político como la copa de un pino», m’atreviria a dir.
- Mira, Juan Pelayo -va respondre el conseller, tot dissimulant la pujada de vanitat que li havien provocat les paraules de l’assessor-, mentre mires de resoldre això de na Nataixa, que ho has de resoldre, prepara un nomenament. Que serà sonat, t’ho puc ben dir.
L’assessor va agafar paper i boli per prendre nota mentre el nostre espia, que avui s’havia amagat dins la capsa de l’ensaïmada es tapava els ulls. I no era pel floreti que li anava caient damunt, sinó pel disbarat que tenia clar que faria el conseller.
- Apunta -va continuar el conseller-. Nomèn director de Control de la Llibertat Lingüística de les Illes del Tocho al senyor... tu ja saps qui, Juan Pelayo, aquell que més poc clara té sa nostra cultura i la llibertat lingüística. I que, a més, no sé quina mania té a ses dones.
- Conseller! -va exclamar l’assessor a punt de tenir un atac de cor- Vol dir que no va massa fort? Tampoc no és qüestió de matar del tot la llengua.
- Tu deixa’m fer, Juan Pelayo -va replicar el conseller-, i qualque dia seràs es meu segon en un gran càrrec a Madrit.
