En el capítol anterior, el conseller de la cosa estava capbaix perquè la seva secretària desitjada, la russa Nataixa Rasputinova, no havia superat la revàlida d’entrada a què l’havia sotmès l’inspector comissari de l’altre partit seu, el que no governa però sí que comanda.
Per tal d’animar-lo, el seu assessor, en Juan Pelayo Bendinat, li havia duit una ensaïmada grossa com una munfla de vaca, amb molt de floreti. I li havia insinuat que, potser, podia començar a governar amb coses més senzilles fins que arribàs na Nataixa. Carregar contra l’idioma propi podia ser una bona sortida, ja que està demostrat que és una solució recurrent del seu partit i, encara més, de l’altre partit seu.
Així és que el conseller, a més de fotre’s l’ensaïmada, va decidir nomenar director de Control de la Llibertat Lingüística un personatge de l’altre partit seu, famós pel poc respecte que demostra per la cultura i la llengua de les Illes del Tocho, i el nom del qual ja tothom sap perquè ha sortit a la premsa.
- Mira que ho som d’espavilat! -va exclamar el conseller, que suava com un porcell a causa de la calor que feia dins el despatx. És sabut que, segons l’altre partit seu, el canvi climàtic és una invenció de les esquerres.
- I tant que ho és d’espavilat, vostè! -va replicar l’assessor sense saber de què anava la cosa.
- Aquesta idea brillant que vaig tenir de començar a governar amb coses fàcils com carregar contra la llengua pròpia -va continuar el conseller-, ja veuràs quins rèdits que mos dona.
- I tant, conseller -va fer l’assessor, conscient que no podia ni insinuar que la idea havia estat d’ell-. I ja té bons resultats col·laterals. A l’Illa del Nord hi ha un ajuntament que ha començat a escriure es programes de festes amb moltes faltes d’ortografia. Un bon començament!
- Però jo no sé estar aturat -va dir el conseller-. Es ventrell me demana més marxa! Potser podríem començar a legalitzar edificis construïts il·legalment, que tu ja saps que som es partit de sa llibertat des que s’ho poden permetre.
- Es mal -va insinuar amb la boca petita l’assessor- és que, si passam de normes, tothom que ha respectat les lleis urbanístiques ara se sentirà enganat...
- Més ases ells, que van fer cas de ses lleis! -va esclatar el conseller-. Que no ho sabien que quan arribam noltros sempre ho aclarim? S’altra vegada que vam governar, vam arribar a legalitzar 1.479 projectes urbanístics en sol rústic...
- Així, què? -va acceptar l’assessor, escanyant un primer impuls de moralitat- He de preparar una nova llei urbanística que en tengui poc de llei i molt d’interessos particulars?
- Ja l’hauries de tenir a punt! -va exclamar, un poc maleit, el conseller-. Mira que en tenc d’amics que m’ho demanen i m’ho demanen. I recorda que has d’afegir que s’hotel des sogre també és legal, per més que tengui una piscina a cada habitació.
- I allò des dos hotelots bessons de s’Illa del Nord -va demanar l’assessor mentre anava escrivint la llei-, també mos ho haurem de menjar?
- Mem! -va fer el conseller mentre es gratava allò que no sona-. Es batles amics per davant de tot. I ara -va continuar- no me podries donar una alegria i dir-me que na Nataixa ja ha estat acceptada per s’altre partit nostro?
- Bono -va respondre l’assessor amb molta prudència per por de la reacció del conseller-. Del tot no, però sé que li faran un examen de repesca i me pens que serà més fàcil que allò des toros.
- Digues, digues, «punyetero» -va xiuxiuar el conseller posant ulls de sebetlí-, que tu saps coses...
- És que tot està molt embullat, conseller -va respondre l’assessor una mica espantat-. De sa manera que ha anat açò de sa presidència des Congrés, s’altre partit nostro tan prest mos estalona com diu pestes de noltros...
Encara no hem dit que el nostre espia avui estava assistint a la conversa amagat darrere l’altre ull del gavinot dissecat que presideix el despatx i que, per les coses que sentia, valgui la redundància, l’home posava uns ulls com a taronges.
- A més -va continuar l’assessor-, estan espantats, perquè ja els han dimitit es nombre dos i es nombre tres de sa direcció. El «jinete de la barba serrana» està que trina. «Avam si es partit se mos en va en orris», comença a dir.
- Prou de floritures, Juan Pelayo! -va exclamar el conseller- De sa repesca de na Nataixa, què?
- Idò que, potser, si es fa militant d’ells -va afegir l’assessor amb un fil de veu- la deixaran entrar a la conselleria amb vostè.
I ja us podeu figurar la careua de desgraciat que va posar el conseller quan va sentir açò, comenta l’espia.
