Entr a un supermercat. La suor es converteix en una fina crosta de gel. Com a bona sargantana menorquina, a l’estiu adapt hàbits per cercar ombres i evitar aglomeracions. Malgrat açò, hi ha turistes. Alguns xerren fort. Poc es comenta la necessitat de combatre la contaminació acústica. La gent xerra fort. Molt. Crida. Es vulnera el meu dret a no sentir-los, a no saber fins a quin punt són super-saludables o què posen a la paella. El seu afany d’exhibicionisme es combina amb mala educació. Almanco sonen al fil musical els brillants Dire Straits.
Exigir bona educació es considera ara puritanisme carrincló. Per açò, quan al supermercat m’incomoda veure clients escollint la carn per a la barbacoa amb una mínima roba de platja que en deixa veure molta de la seva no sé si és una sensació normal o si ja em pesa l’edat. El relativisme moral actual, la confusió entre manca de valors i tolerància, em fa dubtar sobre si el fet d’entrar a una botiga amb un esquifit biquini s’hauria de prohibir o si açò seria un atac intolerant a la llibertat que ofendria col·lectius hipersensibles. No me vull despistar amb reflexions que amenacen l’íntegre compliment de la llista d’objectius de la visita, però no ho puc evitar.
A la cua de la caixa deix passar un client que només du un producte. El de davant no fa el mateix i açò que du el carro ple. Falta empatia. No pot perdre ni tres segons. Malament. Conviure són gestos com aquest. Cedir el pas, dir bon dia, brindar ajuda, un somriure amable, disculpar errors. Xerrar fluix. Comportar-nos segons cada espai. Entre veïns coneguts es fa més. Entre visitants anònims, manco.
Surt. La suor es torna a liquar. El cotxe crema. L’asfalt bull. Renou. Conductors amb xancles. Presses. Carreres. Cap disculpa. Vull arribar a casa, refugi estival d’aquesta sargantana i posar Dire Straits als auriculars fins que arribi la tardor. A la tardor l’espai urbà s’allibera dels hàbits de platja i es pot trescar tranquil, en pau, sobre les roques. Deu ser la calor. O que torn vell. I maniàtic.
