En el capítol anterior, el conseller de la cosa es lamentava, entre xubec i xubec, de l’avorriment d’haver de fer sempre les mateixes coses quan governa el seu partit. Treure impostos als més rics amb l’excusa de fer-ho per a tothom, legalitzar disbarats urbanístics amb l’excusa de la llibertat de beure cervesa. I capolar les ànsies de normalitat de l’idioma propi, de moment a la sanitat, amb l’excusa del mal pagador. Tot açò li provocava avorriment, però no mal de panxa.
També va ser el dia en què va rebre la gran notícia que l’inspector comissari de l’altre partit seu, el que no governa però sí que comanda, ja havia admès na Nataixa Rasputinova a l’equip del conseller, com a secretària i com a traductora. L’engany de la russa va ser fer-li creure al comissari que era una fan del personatge aquest del futbol femení que va fotent morrejades a les jugadores.
Avançarem que avui l’espia s’ha amagat davall la taula del conseller per viure de prop les coses grosses que succeiran.
- Mem -va fer el conseller quan va veure entrar al despatx en Juan Pelayo Bendinat, el seu assessor-. I ses flors per a na Nataixa, on són? Que ella ja deu estar a punt d’arribar...
- Aquí darrere, conseller -va respondre l’assessor sense poder evitar el nerviosisme que li provocaven les renyades del seu «kefe»-. Dins es «cofre» des temes aparcats, perquè se conservin ben ufanes.
- Idò treu-les, Juan Pelayo! Avam si li oferirem a na Nataixa unes flors congelades! -es va exclamar el conseller, però tot d’una es va calmar i va continuar com si res- Com que no arribarà fins a les 11, ara tenim una estona per governar. I la veritat és que lo que t’he de dir, més val que ella no ho senti, que és molt sensible a aquestes coses. Apunta, Juan Pelayo.
- Sí, senyor! -va respondre l’assessor, paper i boli en mà, però una mica desubicat pels canvis d’humor del conseller.
- Mira -va continuar el conseller-, vull suprimir l’oficina d’anticorrupció i ben a deveres, abans que acabi s’any.
- Una gran idea, conseller -va respondre l’assessor en plan llepaculs-. Amb la història que arrossegam, és una bona decisió.
- Què vols dir? -va fer el conseller una mica picat.
- Bonu -va dir l’assessor començant a pensar que l’havia cagada-. Aquell president nostro que van sentenciar pes frau de sa construcció des túnel d’aquí deçà, anant a So...
- Sí -es va afanyar a dir el conseller-, però que no va anar a sa presó perquè es delicte ja havia prescrit. Elis elis!
- O aquell altre que sí que hi ha anat -va continuar l’assessor mentre es pessigava perquè sabia que hauria de callar-, o que potser encara hi és, a sa presó, no ho sé. L’han jutjat tantes vegades!
- Vam si ara repassaràs tota sa histori de quan es nostro partit comanda en aquestes illes!-va fer el conseller mentre, de tan nirviós, amb les cames anava donant coces al pobre espia, amagat davall la taula.
- O aquella directora nostra que enterrava es doblers negres en un sembrat de patates, en pots de colacao... -li va sortir encara a l’assessor mentre el conseller s’alçava furiós de la poltrona i comprovava si el «cofre» de temes aparcats estava ben tancat.
- Prou! -va exclamar el conseller- Avam si encara t’hauré enviar a picar pedra amb es desgraciats de s’oposició. Escriu que si vull suprimir s’oficina d’anticorrupció és per estalviar doblers. Som molt estalviadors, noltros.
Però en aquell moment es va obrir la porta i, com un raig que llum en la foscor, va aparèixer na Nataixa i el conseller va badar tant la boca que els ulls se li van fer petits.
- Nataixa, hola! -va exclamar, però fluixet, fluixet, com si fos un sospir.
- Hola -va respondre na Nataixa contundent-. Ja m’he entemut, només arribar, que han tornat a suprimir l’exigència del català a la sanitat. Però on tenen vostès la dignitat de fills d’aquestes Illes? Al clotell?
