En el capítol anterior, el conseller de la cosa va decidir suprimir l’oficina d’anticorrupció del govern. I ben a deveres, no fos cosa que ja enxampàs qualcú de la casa. El seu pobre assessor, en Juan Pelayo Bendinat, en un rampell de sinceritat, li va elogiar la decisió recordant la llista de presidents i càrrecs del partit que han estat jutjats per corrupció. Tants!
Però la notícia del dia va ser l’arribada, finalment, de na Nataixa Rasputinova. La dona havia enredat l’inspector comissari de l’altre partit del conseller, el que no governa però sí que comanda, fent-li creure que era una admiradora del dirigent del futbol femení que troba normal morrejar les jugadores.
Però com que les alegries mai no ho són del tot, tot just entrar al despatx, la russa li va dir al conseller que estava afrontada per la indignitat amb què ell i el seu govern tracten la llengua pròpia, en referència, de moment, a la sanitat.
- Bono, Juan Pelayo! -va exclamar el conseller de la cosa mentre entrava al despatx fregant-se les mans- Quina reunió més política. Mos hem posat d’acord tot d’una.
- És que vostè és un negociador tan bo! -va respondre l’assessor posant cara de boc enamorat.
- Ca! -va continuar el conseller mentre s’asseia a la seva poltrona sense reparar en la presència de l’espia, que avui s’havia amagat darrere la pantalla de l’ordinador- No ha fet falta cap negociació. Ells m’han dit què volien i m’ha agradat tant que he respost amén.
- Qui ho havia de dir! -va exclamar l’assessor- Una reunió amb els inversors i els constructors de cases i pisos més potents, i que a la primera ja hagi acabat tan bé. Encara que no que li agradi que li diguin, vostè és un geni, conseller.
- Bonu -va fer el conseller de la cosa, somrient-, una certa experiència sí que la tenc. I una cosa sí que l’he canviada. Ells volien partir les cases grosses en pisets de 30 metros quadrats i jo he dit que de cap manera.
- Idò? -va fer en Juan Pelayo a l’espera d’una resposta brillant.
- Mem! -va respondre el conseller amb cara d’il·luminat per la intel·ligència-. Amb un pis de 30 metros quadrats no hi cabria es ca, i avui en dia molta gent en té. Així és que he dit que, de cap manera, mínim 60 metros quadrats.
En aquell moment va entrar na Nataixa, que venia d’encalçar russos per edificar les illes allà on encara no hi estan. Peixos grossos ben corruptes disposats a invertir, s’entén.
- Així que podran tenir ca, però fills, pocs -va remugar la russa que havia sentit les darreres paraules del conseller-, amb uns pisos tan culiclets!
- Bono, Nataixa -va respondre el conseller amb cara de pòquer-. Tampoc no són cosa nostra les relacions familiars. Noltros defensam sempre la llibertat...
- I tant, conseller -va dir l’assessor, disposat a ajudar el «kefe» en benefici propi-. La cosa important és que es facin molts de pisos per a tanta gent que no pot pagar es que hi ha ara.
- Això mateix. Mesquinets! -va respondre el conseller mentre mirava l’assessor amb satisfacció-. Per aquest motiu també es podran pujar les cases baixes fins a s’alçada de les més altes del carrer. Els constructors estan encantats en fer les cases ben altes. I si a qualcú no li agrada, que es queixi al batle, perquè he embardat la cosa als batles.
- I no hauria estat més convenient controlar les compres dels estrangers que venen a fer el negoci immobiliari? -va intervenir la Nataixa, conciliadora- I restringir els lloguers turístics? I aprofitar el fotimer de pisos del banc dolent de quan la crisi anterior?
En sentir aquestes coses, l’assessor es va espantar tant que va sortir del despatx amb l’excusa que tenia pipí.
- Mem, Nataixa -va exclamar el conseller apuntant-la amb el dit-, que jo t’he llogat perquè me cerquis inversors russos, no per cantar-me les veritats. Mira que hi ha anat de bé la reunió que he tingut amb els inversors i constructors de pisos, que m’han aplaudit i tot. Ja som amics. I hauries de saber que la primera obligació d’un bon polític com jo, és fer contents els amics.
