En el capítol anterior el conseller de la cosa va sortir molt satisfet de la reunió amb els inversors immobiliaris d’aquestes illes on comanda. Si ja eren amics, ara encara ho seran més. Perquè els va fer contents a tots acceptant tot allò que li demanaven. Pisos petits, cases més altes i déu dirà.
A més, es pensava que havia trobat la tapadora perfecta per amagar tal disbarat immobiliari: fer creure, almanco als innocents, que d’aquesta manera es resoldria el problema dels preus de l’habitatge, prohibitius per a la gent del país.
Però na Natatxa, la seva secretària i traductora russa, prest va convertir en fum de formatjada el discurs del conseller. «Fer més pisos i, a la vegada, tornar a obrir la veda del pis turístic només té un nom: donar ales a l’especulació», li va dir.
Però en el despatx del conseller avui han succeït més coses interessants. Ens ho diu l’espia, que ho ha seguit tot, amagat -penjat podríem dir- damunt el clau on abans hi havia un termòmetre. Perquè és sabut que l’altre partit del conseller, aquell que no governa però sí que comanda, no veu amb bons ulls tot allò que demostra el canvi climàtic.
- Bon dia, conseller -va cridar, radiant, l’assessor mentre entrava al despatx amb un farcellet de carquinyols de l’Illa del Nord-. Tengui. Del «cumple» d’ahir.
- Així que tu també hi eres, punyeter -va respondre el conseller fent l’ullet-. Però recorda que no ho has de dir a ningú, que l’oposició té les orelles molt fines i et podrien sentir. Avam si per aturar el cop jo també t’hauria de cessar a tu...
- Secret d’estat, conseller -va replicar l’assessor mentre feia senyal de silenci passant-se la mà per davant els morros-. Però què polit que va ser, celebrar un aniversari allà on havien estat tancats els empestats. I quina xalada tractar la cosa pública com si fos privada. Era com fer de ca marcant territori!
- I a na Natatxa, ni una paraula -va continuar el conseller mentre rosegava un carquinyol-, que ella és molt sentida amb tot això de la propietat pública. Ara seu i apunta, que governarem una estona.
- Sí, conseller -va respondre l’assessor que, acalorat com estava va mirar de reüll el termòmetre i es va espantar de veure que havia estat substituït per una cosa poc habitual. Però va callar per por que no fos una altra mania del conseller.
- La qüestió -va dir el conseller posant els peus damunt la taula a l’estil d’Aznar reunit amb en Bush- és que hauries d’anar a Aràbia Saudita en representació meva...
- M’envia a oferir ajuda al rei emèrit? -va demanar l’assessor mentre es posava dret en posició militar i començava a bavejar.
- No t’embalis, Juan Pelayo -va replicar el conseller- La majestat emèrita no n’ha de menester cap de suport, que els té tots i més. I viu ben acompanyat i com un rei, com ha de ser. A més, és a Abu Dhabi i no a Aràbia Saudita, si no és que ha anat a navegant per aquí a prop.
En Juan Pelayo Bendinat es va desinflar tant que, més que asseure’s, va caure assegut a la cadira mentre el conseller continuava rallant.
- On has d’anar és a la reunió aquesta del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, com tots els de la casa. I és que hem d’omplir totes les cadires, dietes incloses, perquè no sigui cosa que encara se’n colés un de l’oposició.
En aquell moment va aparèixer de darrere la porta na Natatxa, que arribava rebentada de fer carrer cercant mafiosos russos disposats a acabar d’edificar les illes aquestes.
- Estic cruixida -va exclamar la secretària mentre s’asseia a la cadira que té assignada en un racó del despatx-. Amb tot açò de la invasió d’Ucraïna, sembla que els russos no treuen el cap. I quan en trob un, es pensa que m’envia en Putin i es fa passar per pobre.
- És qüestió de temps, Natatxa -la va voler animar el conseller-, que quan vegin el territori que desprotegirem i els pocs imposts que hauran de pagar, tots voldran venir amb noltros. Però si vols descansar un poc, podries acompanyar en Juan Pelayo a això dels còdols de s’Illa del Nord, que han tengut premi a Aràbia Saudita.
- Però que diu? -va replicar na Natatxa mentre es posava dreta-. Ja me n’he entemut, ja, que vostès no hi han convidat a ningú del govern anterior, que són qui ha menat la cosa durant aquests darrers vuit anys. I vol que jo vagi allà, a lluir que som tan partidista i malcriada com vostès?
I va sortir del despatx donant un cop de porta.
