Quan l’economista Alfred Pastor va explicar-nos en una trobada amb el Cercle d’Economia de Menorca, que per aconseguir fer realitat la transició energètica, caldria tota una generació, jo crec que no érem conscients de la dimensió de les seves paraules. Perquè quan veiem que de les promeses als fets, cada dia que passa s’hi posa més distància, un no pot sinó pensar que el repte per fer realitat aquest futur verd que ens pintaven a la cantonada és tan bèstia, que a vegades sembla inassolible ni a 30 anys vista. Perquè els costos són molt alts, perquè hauria de ser global i no ho és, perquè la majoria de governs estan fets a base d’aliances i posar-se d’acord no és gens fàcil i perquè les pressions dels grups d’interès, tampoc ajuden.
Mirem si no Menorca, un territori a escala humana on sempre hem pensat que hauria de ser fàcil posar en pràctica experiències innovadores i ens omplim la boca per dir que som Reserva de Biosfera, però segons com, podríem demanar disculpes per no haver anat més enllà amb aquest compromís que vam adoptar fa tres dècades. Tenir un entorn bonic i preservat amb un paisatge que enamora, no vol dir tenir la feina feta ni molt menys. Els deserts són espais preciosos per contemplar i passejar, però no hi ha vida. N’hauríem de ser més conscients i sobretot agosarats com a societat, per anar una passa per endavant i guanyar-nos el segell que ens posen. Segurament quan entrin en funcionament tots aquests parcs solars que s’estan tramitant, les xifres d’energia neta emprada milloraran i les estadístiques faran la foto més bonica, però avui dia, vagis on vagis del nostre país, tothom s’està posant plaques, no és només aquí. Algun dia serem els primers de la classe?
