La Menorca Talaiòtica ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco després de 14 anys de feina conjunta i una il·lusió compartida que no ha decaigut mai. Record la presentació de la candidatura al Foro de la Illa del Rei, l’estiu de 2013, amb el suport i presència de la Reina Sofia. És un exemple de projecte, junt amb el de Reserva de la Biosfera, que ha seguit endavant malgrat l'alternància política en el Consell Insular de Menorca, la pandèmia, la guerra d'Ucraïna i altres entrebancs que s'han anat superant. Que no és polit, açò?
Tenim un patrimoni impressionant. No només els menorquins, sinó la humanitat sencera. Si mires el llistat, el resultat és aclaparador. Des de la Catedral d'Aquisgrà a l'Òpera de Sidney, des del parc nacional de l'Iguazú a l'Alhambra de Granada... la riquesa d'aquest llegat no s'hauria de fer malbé. Hem de ser conscients i valorar les obres humanes i també les divines que podem gaudir, si no volem que es perdin o que es vagin deteriorant lentament. Patrimoni de la humanitat vol dir que encara que els monuments o meravelles naturals estiguin a ca teva, en realitat són de tots. Pel sol fet de néixer, haurem tingut la sort de pertànyer a la humanitat. Una gran família, universal i local a la vegada. No perdis les arrels sense les quals no hauries crescut, però no renunciïs tampoc a les ales que et permetran anar més enllà. Hi ha qui no estima allò propi (quina pena) i hi ha qui només estima allò propi (quina ximpleria).
Les pedres no tenen significat per elles mateixes, però gràcies a la intervenció humana ens poden dir moltes coses. Hi ha pedres que contenen missatges valuosos per a tothom i en tot temps. S'anomena Edat de pedra al temps prehistòric en què els homes desconeixien els metalls i fabricaven de pedra les armes. Sempre matant-nos els uns als altres. Les armes donen poder i el poder, encara que s'acabi perdent, deixa la seva petjada a la Terra. Quines restes deixarem els habitants del segle XXI? Qualsevol art és un rastre que podem seguir per no començar sempre de nou.
Als talaiòtics els escalfava el mateix sol i contemplaven la mateixa lluna que noltros. Hi ha coses que no canvien per molt que hagi plogut o tronat. Els poblats prehistòrics són llocs silenciosos enmig de la natura on es pot meditar sobre la nostra condició humana o pregar meravellats quan reconeixem la nostra petitesa dins l'univers. La nostra història està feta de superació, lluita i solidaritat. També de misèria i de crims. Deixarem obres que recordaran als que vindran que hem estat aquí, com ho van fer els nostres avantpassats. L'individu aïllat no és res. Encara que tinguem una consciència individual, estem fets de relacions amb els altres. Tot ens ha estat donat. Hem de compartir i transmetre el nostre patrimoni amb generositat si no volem que s'esfumi el dia que hàgim de partir i abandonar-ho tot. En realitat, no posseïm res per sempre. Només podem emprar, gaudir o cuidar les coses provisionalment.
Des de la prehistòria esteim queixant-nos i volent canviar les coses; i, alhora, lamentant-nos de què les coses hagin canviat tant. No basta tenir un patrimoni espectacular, cal gestionar-lo de manera correcta i en benefici de tots. Som talaiòtics per herència. Tenim un ric llegat que podem mostrar orgullosos i que ens diu que fa molt de temps que navegam com espècie sobre aquesta petita illa envoltada per les ones, tocada per tots els vents, coberta per un cel d'incomptables estrelles, que per molts anys més seguiran brillant i acompanyant-nos en l'esfereïdora immensitat de la nit.
