En el capítol anterior, tot era una gran festa de la privatització de la cosa pública. Aniversari infantil en un dels punts més tètrics de l’illa del Nord. Precisament allà on recloïen els possibles malalts de pesta o de febre groga. Hi ha gustos per a tothom! Ara bé, el «cumple», per la cara i de franc.
I viatge a l’Aràbia Saudita per rebre el reconeixement de Patrimoni de la Humanitat, de franc també i segurament amb dietes. I exclusiu per a aquells que quan van començar a comandar, el premi ja estava concedit. Ni al director del projecte, van convidar.
Però tot açò va succeir ja fa dues setmanes, perquè dimecres passat l’espia ens va fer el salt i no vam poder publicar les seves notes sobre el conseller de la cosa. Hi ha rumors que l’espia i na Nataixa, que tenia el dia lliure, es van amagar en un hotel «amb encant» per reviure les seves febres del passat. Però d’açò no en coneixem detalls.
Avui, tenim l’espia disfressat de moscard. Aprofitant que encara n’hi ha, per més que l’altre partit del conseller de la cosa, el partit que no governa però sí que comanda, renegui del canvi climàtic. I a la conselleria han succeït coses dignes de ser sabudes.
- Aquí tens la llista, amb nom i llinatge, dels nous funcionaris que vull que me contractis -va dir el conseller al seu secretari, en Juan Pelayo Bendinat, mentre li allargava mitja dotzena de fulls.
- És que aquests no són funcionaris i la llei és molt estricta -li va respondre el secretari mentre es mirava els noms i començava a suar-. Jo diria que ni s’han presentat mai a un concurs o una oposició...
- Mem! -va respondre el conseller, que en tan pocs dies ja ha adquirit el posat de manaire- Però són bons amics i ells mateixos m’han assegurat que ho faran molt bé. Avam si ara seràs tu qui me complica la vida.
- Mai del món, conseller -va dir el secretari amb un fil de veu i tan suat que ja anava pop-. Però els de l’altre partit seu, que encara que no governi, comanda, vol dir que li acceptaran aquesta llista?
- I tant, Juan Pelayo -va exclamar el conseller mentre es repapava a la poltrona-, si la meitat són dels seus. Però en aquest altre partit meu hi ha una cosa que no m’acaba d’agradar, i te la voldria comentar.
En aquell moment va aparèixer per la porta na Nataixa, que s’espolsava com podia un moscard que l’estava rondant.
- Uf! -va exclamar- estic cruixida d’anar a la caça de capitals russos. Miri, conseller, si no fos perquè vaig haver de fugir de la Rússia de Putin i perquè no tenc papers, no sé si li hauria acceptat la feina.
- Tu tranquil·la, Nataixa -la va consolar el conseller- La qüestió és que amollin la pasta i que puguem deixar construir tot allò que encara no hi estigui. El negoci, primer de tot. Mira a l’illa del Nord, allà ja rallam de modificar el PTI dels collons. Però calla que ara li volia fer una confidència an Juan Pelayo.
- I segur que és important -va respondre el secretari, que ja s’havia empassat la contractació de funcionaris no funcionaris.
- I tant -va continuar el conseller-. Són unes petites desavinences que tenc amb s’altre partit meu. Ja saps que tenim un pacte i que amb això de la llengua ells van a matar.
- És que són uns imperialistes colonitzadors -va saltar na Natatxa-. Me recorden aquells russos que tenen la bandera de l’imperi cosida al cul.
- Bono -va replicar el conseller-, un respecte. No és que noltros ho veiem diferent, però no s’ha d’anar amb tanta frissera. Ja vam tenir un disgust amb aquell president nostro que es dedicava a esquarterar la llengua per illes i renegava de la seva pertinença al català.
- I com va acabar! -va afegir na Nataixa- De tanta crítica va haver de recular, i així i tot van perdre les eleccions.
- Aquí volia anar a parar -va continuar el conseller mentre s’espolsava el moscard-. S’altre partit nosotro vol anar molt a deveres, i això podria provocar un daltabaix. Clar que separarem els al·lots per llengües i que aconseguirem que la llengua de les illes no serveixi per a res. Però com diu un amic meu de Marratxí, «tiempo al tiempo». Si ja fa tres-cents anys que sabem com s’ha de fer: dissimuladament, perquè s’aconsegueixi l’efecte sense que es noti l’objectiu.
Na Nataixa va quedar muda i el moscard es va donar un ventall amb el vidre de la finestra. Es nota que tots dos han estudiat prou història per saber que la frase és de les clàusules secretes d’un decret reial de 1707. I és evident que el nou govern fa recordar aquell temps.
