L’Administració no té la capacitat de resoldre per ella mateixa l’emergència social de la manca d’habitatge i el cost tan elevat de la compra i del lloguer. Hem passat en quinze anys del boom immobiliari, en què podies comprar una casa i equipar-la amb els doblers d’una hipoteca, a una situació crítica de cursa d’obstacles per comptar amb un sostre digne.
Així i tot, el Govern, que en té la competència, no pot estar aturat. L’anterior no hi va estar, però la suma de les promocions de VPO, més de 1.200 en quatre anys a Balears, més que mai, amb altres mesures i normes, no han donat el resultat que s’esperava.
Ara la consellera Marta Vidal ha demostrat que en poc més de dos mesos es podia preparar i posar en marxa un decret llei de mesures urgents. Però ningú garanteix que el resultat sigui millor que l’anterior.
La visió política de les dues etapes és diferent. El Govern Armengol apostava per l’habitatge social, destinat a la gent de menys renda, i per pressionar als grans tenedors per posar més pisos al mercat. El Govern Prohens aposta per les rendes mitjanes, amb mesures principalment urbanístiques per alliberar pisos que gràcies a un «tracte especial» es posin a la venda a un preu limitat, la nova figura de VPL. S’ha parlat del fet que les mesures del decret poden permetre posar al mercat uns 3.000 habitatges, però ningú ha fet una previsió exhaustiva.
Al marge de les possibles motivacions ideològiques d’abans i d’ara, crec que el que importa, als polítics d’ara i abans, especialment als ciutadans és que les mesures donin resultats concrets i suficients.
I el que serà necessari perquè sigui així és la capacitat de gestió de les administracions públiques. Quant de temps necessitarà un ajuntament perquè la llibertat que li dona ara el Govern amb aquest decret es tradueixi en un increment d’habitatges a preu limitat? Un mes, un any, una legislatura? S’admeten apostes.
