En el capítol anterior, el conseller de la cosa havia tornat eufòric d’aquella gran manifestació contra l’amnistia que va resultar ser un fracàs. I és que ell es va voler creure que havia anat bé, com asseguraven tots els mitjans de la seva corda.
Per a més autocomplaença, també estava encantat amb els projectes del seu representant a l’Illa del Nord, que assegurava que resoldria la falta d’aigua però sense ni xistar sobre el fotimer de xalets nous amb piscina que estaven a punt de fer. La màgia dels polítics que rallen perquè tenen boca.
Però si la setmana passada vam veure un conseller eufòric no se sap ben bé per què, aquesta setmana la cosa ja és de traca de final de festa. Ens ho explica l’espia, amagat avui darrera els bòtils de xampany -que no de cava- que hi ha damunt la taula del despatx.
- Entra, Juan Pelayo, entra i pren una copeta -va dir el conseller, escarxofat a la seva poltrona, quan va veure arribar l’assessor.
- Idò conseller -va dir l’altre-, això va gros, avui. I què celebram?
- Mem! Mira que de vegades ho ets de flac, com a assessor -va respondre el conseller-. Celebram que en cent dies de govern ja esteim a punt de fer desaparèixer l’oficina d’anticorrupció.
- Idò, salut, conseller -va fer l’assessor mentre alçava la copa sense massa convenciment-. I així, els casos de corrupció de gent nostra que s’estaven investigant, queden tancats?
- Millor encara -va respondre el conseller mentre se servia una copa precisament del bòtil d’amagatall de l’espia, de tal manera que aquest es va haver de refugiar, a corrents, darrere una llauna de redbull que hi havia devora.
- Perquè ara -va continuar el conseller-, noltros, des del govern, investigarem els investigadors. Què trobes?
El pobre Juan Pelayo es va empassar el xampany de la copa sense respirar, d’escandalitzat que estava. Però el sou és el sou.
- Una idea molt bona, conseller -va respondre mentre es mig ofegava.
- Però això no és tot, amic assessor -va continuar el conseller amb una alegria desbordada-. També celebram que esteim a punt de separar per llengües els al·lots d’aquestes illes! Noltros contents i els de l’altre partit nostro, que no governa però sí que comanda més que ningú, més contents encara.
I aquí l’assessor es va tornar blanc perquè ara sí que veia perillar el seu sou. I és que per força se’n va recordar d’un conseller anterior que va tirar per un camí semblant i va acabar esbroncat i amb les eleccions perdudes. I és que encara queda una mica d’autoestima i de dignitat, en aquestes illes.
- No facis aquesta cara, Juan Pelayo -va dir el conseller-, que ja sé en què estàs pensant. No t’apuris, que si aquesta vegada tornam a acabar malament, sempre podrem dir que es culpa de s’altre partit nostro, que ens obligava a fer coses de fanàtics. «Noltros no volíem», direm, quatre llagrimetes i tan panxos... Noltros sempre tornam!
En aquell moment va arribar na Nataixa, cruixida de perseguir mafiosos russos per fer créixer el negoci del lloguer turístic a l’engròs. Una feina que no feia precisament per gust.
- Avui em toca rallar més en francès que en rus -va dir la secretària-. I és que està ple de francesos, tapats de doblers, que fugen de Còrsega i volen construir aquí tot allò que allà no els hi permeten.
- A Còrsega no agraden gaire, els francesos... -va comentar lacònic en Juan Pelayo.
- Idò Nataixa -va intervenir el conseller, precisament te volia enviar a l’Illa del Nord amb l’excusa d’una fira del llibre. Hauries pogut encalçar els francesos que corren per allà, però ara me diven que les llibreries s’han negat a participar-hi. I no ho entenc, perquè en aquella illa hi tenim un responsable de cultura que volia fer una fira a la nostra mida.
- I tant, que la volia fer a la seva mida -va replicar na Nataixa, que sempre està al dia de tot.
- És que el vam triar molt bé, aquest responsable -va afegir encara el conseller mentre feia un singlot-. I els de l’altre partit nostro, contents com unes castanyoles.
- I tant, que el van triar bé -va replicar na Nataixa, amb posat de russa emprenyada-. N’hi ha prou de llegir els disbarats lingüístics que escriu per entendre-ho. És com si haguessin triat un terraplanista per dirigir la NASA.
L’espia reconeix que, en sentir açò, d’amagat es va servir una copa de xampany, a falta de cava.
