En el capítol anterior el conseller de la cosa brindava amb xampany francès -ja que el cava és català- per l’únic gran èxit dels seus primers cent dies de govern: haver suprimit l’oficina antifrau i evitat així el control extern dels comptes públics.
També pretenia brindar perquè ja semblava un fet la separació per llengües dels al·lots d’aquestes illes, però a darrera hora la cosa es va tòrcer, com veurem avui. Tampoc no estava gaire content de la seva solució a la falta d’habitatge que somou les illes. Fer les cases més altes i els pisos més petits és una forma descarada de fomentar l’especulació. Fins al punt que ja es pot preparar l’ajuntament que s’hi emboliqui.
I tenia encara un altre motiu de disgust. I és que els llibreters de l’Illa del Nord es negaven a secundar la mascarada en què el seu comissari cultural a l’illa volia convertir la tradicional fira del llibre en català. I és que el català és tan català com el cava i, en conseqüència, perillós. No fos cas que els indígenes arribassin a afinar que allò que han estat rallant els darrers vuit-cents anys no és una altra cosa que català.
Però avui la preocupació del conseller és una altra i l’espia ho ha pogut escoltar amagat darrere el dònuts amb què ha substituït la «o» de la pancarta de «No a l’amnistia», que aquests dies presideix el despatx. Untat amb conserva de poma i carabassa, per a més satisfacció.
- Juan Pelayo -va exclamar amb poca veu el conseller, dirigint-se al seu assessor-, avam si me trobes un saridon, que tenc una maldecapada que no me deixa governar. Amb una mica d’aigua, per favor.
- Ja li duré jo -va intervenir na Nataixa des del seu enfony a l’extrem del despatx-, que per poder rallar amb els inversors de la màfia russa, n’he de prendre cada matí. La sanitat pública me’ls hauria de regalar.
- És que aquests al·lots de l’altre partit nostro, el que no governa però sí que comanda -va insistir el conseller- cada dia me’n fan una. Tenen tanta frissera amb això d’acabar amb la llengua de les illes, que sembla que no hi hagi res més al món.
- Bono -es va atrevir a dir l’assessor-, és el pacte que vam signar amb ells per poder governar. Per més que no sé com es pot complir si no és posant de mestres tots aquests sanitaris que tenen borradura cada vegada que senten rallar en català.
- Tu dona solucions -va dir na Nataixa mentre s’atracava al conseller amb la pastilla i l’aigua-, que ja no vindrà d’un altre disbarat. Tant de fanatisme, cada dia me recorda més el camarada Putín.
- No discutiu -va intervenir el conseller amb un filet de veu-, que me fareu esclatar el cap. Jo no sé què més volen aquests de l’altre partit nostro. Si els hem col·locat a bonibé tots...
- Mai no en tenen prou, aquests -va dir l’assessor, convençut que la frase agradaria al conseller.
- Jo diria que cada dia, quan s’alcen, han de menester marcar paquet -va afegir na Nataixa-. Els hi va amb l’ADN. I per una vegada que són imprescindibles...
- La por que tenen de no tornar-ho a ser -va continuar l’assessor mentre el conseller es tapava el cap amb les mans, de mal que li feia-. Avam si aquests acabaran com els Ciudadanos, que també s’havien de menjar el món.
- És que comencen a tenir por que la mamella es quedi sense llet -va replicar na Nataixa mentre tornava al seu enfony de secretària-. Vostès els van posar dalt i ara no volen davallar.
- Sí -va continuar el conseller-, però si ara se mos posen de cul, no sé com governarem. De moment ja mos han tancat l’aixeta dels doblers. I teníem un fotimer d’inversors pirata que ja es fregaven les mans pensant en la festassa que seria el nostre govern conjunt!
- És qüestió que rallin -va sentenciar l’assessor, sempre disposat a salvar el seu sou-, que entre partits germans, segur que s’entenen.
- Aquest és el mal -va respondre el conseller abans que quedar adormit-, que no sé amb qui he de rallar de tantes bufetades que es foten entre ells.
- Ai, les males companyies! -va sospirar na Nataixa.
