«Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda ell tot sol, però si mor, dona molt de fruit» (Joan, 22).
La tardor és temps d'esclata-sangs (si ha plogut prou). Estem lligats a la natura, vulguem o no, siguem conscients o no, rics o pobres, conservadors o revolucionaris. Hem arribat a pensar que la dominàvem i que ens trobàvem per damunt d'ella, de tan sapiens que som. La tecnologia ens ha enlluernat i ens ha fet perdre el seny. La ciència, tot i ser admirable, ens ha tornat superbs i cobdiciosos. Immens error. Perquè, en ser una part de la natura, fora d'ella no som res. Esteim destinats a la mort com els altres animals. Val més acceptar-ho. Aparentment, sembla un viatge apassionant del no-res al no-res, però, com sabem els creients, no tot s'acaba quan morim. Mentre visquem, tinguem els ulls ben oberts. La finitud té molt de generositat i despreniment: és necessari deixar espai als altres. Si fóssim immortals no hi cabríem al planeta. Sort de l'instint que ens anima a relacionar-nos, establir lligams i estimar-nos els uns als altres. Els nascuts som una conseqüència afortunada d'aquest instint de conservació i reproducció. La vida és plena de voluptuositat i desig.
Quan es va abandonar el camp per anar a viure a la ciutat, es van perdre valors importants. Les grans urbs fan que l'individu esdevingui anònim. Un més entre milions. I així, vam patir un desarrelament que ens fa massa inconsistents. Avui s'ha afegit l'entorn virtual, encara més gran i confús. No és estrany que anem perduts, sense massa sentit històric o de continuïtat. I oblidar d'on vens resulta patètic. Avergonyir-se del passat també. Potser una de les causes de la decadència d'Occident ha estat canviar l'afirmació pel dubte, l'orgull per la culpa. La degradació de les institucions i el deteriorament de la convivència són alarmes que ens haurien de fer reaccionar. Abandonem la mala consciència que ens corroeix. És veritat que la memòria és dèbil. Però no oblidem que també és selectiva. Recordam allò que ens interessa i oblidam o negam tot allò que ens molesta. Sense adonar-nos-en, vivim sotmesos al dictat de les xarxes socials i d'aquells que les controlen.
Idees plenes de vitalitat comencen a groguejar, moren i es desprenen de la branca per caure a terra, on són arrossegades pel vent i escombrades amb la vella granera que tot s'ho enduu. Les idees neixen, creixen i moren seguint una llei inexorable. Les idees mortes donen pas a idees noves, joves, ocurrents... però caldrà esperar a la primavera on tot floreix i la vida esclatarà en nous colors de renovada i contagiosa alegria. Ara sembla com si el pensament hivernàs i la gent repeteix idees esmorteïdes que ha sentit alguna vegada (la majoria no són seves) i que han tingut el seu temps de vida, però que ja han entrat en un procés irreversible de caducitat o decadència. Hi ha poques idees que siguin perennes. N'hi ha que no moren mai, però la resta acaben per fer més nosa que companyia. No es tracta de fer tabula rasa, però tampoc quedar-se ancorat en el temps i continuar utilitzant antigues eines mentals que ja no poden fer la seva feina de manera acurada i precisa.
Per altra banda, si no moren les velles idees, no en poden sorgir de noves. La prioritat seria detectar les idees mortes que, encara que es repeteixin moltes vegades, ja no ens poden fer cap bé.
Podem viure al regne de les idees mortes... o descobrir un nou món, ple d'oportunitats de comprensió i enteniment, d'idees innovadores i aprenentatges insospitats. Però, evidentment, haurem de lluitar molt per conquerir-lo. Som-hi!
