En el capítol anterior el conseller de la cosa s’arrossegava capcot pel despatx per culpa de l’altre partit seu, aquell que no governa però sí que comanda, que li havia tancat l’aixeta dels doblers a causa de les seves reticències a segregar per llengües els alumnes d’aquelles illes.
L’única alegria del dia va ser conèixer la notícia que el seu representant a l’Illa del Nord sembla que vol arranjar el camí que dona la volta a l’illa, perquè passi a ser -segons tots els indicis- un passeig amb «xiringuitos» i hotels de descans. Rompre la singularitat de l’illa de més al nord és un bon camí per unificar la mediocritat a què han condemnat tot l’arxipèlag.
Però avui el tema era un altre. Posats a triar entre no tenir doblers o segregar els al·lots, el conseller havia triat la segregació. I per més que volgués daurar la píndola amb bones paraules, se li va veure el llautó, com ha entès tothom que tengui seny. Convertir l’escola en un producte de subhasta política és una maldat.
Tot i així, avui el conseller feia bona cara, però rallava fluixet, fluixet. Ens ho explica l’espia, que s’havia disfressat de cap de toro dissecat perquè així entonava amb el decorat del despatx. Encara més: quan el conseller va reparar en aquell caparrot amb banyes va pensar que devia ser un present del «gran jefe» del partit que no governa però sí que comanda», tan aficionat a la «fiesta nacional». I va pensar que l’hi hauria d’agrair.
- Vine aquí, Juan Pelayo -va dir el conseller al seu assessor, tan fluixet que costava de sentir-lo.
- Sí, conseller -va respondre l’altre mentre se li atracava-. Que és que li fa mal sa gargamella? -es va atrevir a afegir, preocupat per la salut del seu superior.
- No -va dir el conseller-. Però és que aquests dies és qüestió de governar sense fer renou. No has vist que tothom està pendent de Madrit, de si en Xanxes podrà formar govern o no? Ningú repara que noltros som aquí, i així és que podem anar tirant de veta sense que ningú no se n’entemi.
- Vostè és tan llest, conseller! -va exclamar l’assessor pensant que acabava de guanyar uns quants punts.
- I és que allò és una festa -va replicar satisfet el conseller-. Tota la nostra artilleria més rància disparant a la vegada. Jutges que fan de polític, bisbes preconciliars, vells camarades, tots es que poden perdre es seus privilegis de tota la vida, units contra en Xanxes.
- Ja ho he sentit, ja -va replicar en Juan Pelayo amb cara d’espantat-. Si n’hi ha que demanen fins i tot un cop d’estat. Un cop d’estat de ver, no allò des catalans d’anar a votar...
- Mem -va fer el conseller mentre es posava dret sense alçar la veu-, he canviat d’idea. Veus aquest cap de toro que segur que m’ha enviat el «gran jefe» de l’altre partit nostro? Idò li volia enviar una carta d’agraïment, però no ho faré. Amb aquestes mobilitzacions que promou es nostro partit a Madrit, ja esteim més a la dreta que ells. Així és que res d’agraïments, que espavilin, que ara l’extrema dreta ja som noltros i no ells.
- Com vostè comandi, senyor conseller -va replicar l’assessor sense saber ben bé de què anava allò del cap de toro.
- Ui què malament que ho tenen, vostès! -va fer na Nataixa mentre treia el caparró des del seu enfony de secretària- Per mi que no han pensat en ses conseqüències d’aquesta moguda tan predemocràtica...
- Què vols dir? -va respondre el conseller mentre se recol·locava el cul a la poltrona, una mica nerviós, perquè na Nataixa la solia encertar.
- Que els moviments del senyor Xanxes per ser president són perfectament normals en una democràcia -va continuar la russa-. I que la moguda que vostès estan fent en contra me recorda més en Putin i en Trump que l’estil de les democràcies europees.
- Però que no ho veus que aquest Xanxes, acostumat a treure conills de dins es capell, vol pactar amb un pròfug de la justícia? -va saltar el conseller.
- Sí, sí, molt pròfug però eurodiputat -va continuar la russa sense deixar de somriure-. I fins ara, avalat per tots els tribunals europeus per on li ha tocat passar. I si ara vostès volen ser l’extrema dreta, ja veurem qui els tornarà a votar...
- No sé per què te vaig llogar, Nataixa -va cridar el conseller, tan exaltat que ja no se’n recordava d’allò de rallar fluixet-. I per si no ho saps, ja hem trobat un jutge disposat a investigar es pròfug per terrorisme. Així que l’amnistia, tururut.
- Bono, conseller -va respondre ella mentre es tornava a amagar al seu enfony-. Ja ho veurem quan sigui cuit.
Mentrestant, el cap de toro salivava.
