En el capítol anterior, el conseller de la cosa rallava fluixet fluixet, amb la idea que així no el sentirien i podria anar governant sense que ningú no li qüestionàs cap malifeta. Perquè tothom estava pendent de Madrit i del sarau que organitzen el seu partit i el seu altre partit, amb la intenció que el senyor Xanxes no pugui formar govern.
Però així i tot, es va emprenyar quan na Nataixa li va cantar les quaranta en el sentit que les maniobres del senyor Xanxes eren totalment legítimes i que l’esvalot dels «companyeros» del conseller recordava més el circ de mister Trump que el debat de les democràcies europees.
Avui tornam a ser al despatx del conseller, però ell, de moment, no ha arribat. Així és que l’espia, que passa una calor espantosa amb tanta disfressa, ha optat per seure en una butaca del despatx com si res. Na Nataixa, que prou que el coneix, ha fet veure que no havia reparat amb la seva presència. I l’assessor, el pobre Juan Pelayo Bendinat, s’ha pensat que era un comissari de l’altre partit, el que no governa però sí que comanda, i que era allà per comprovar si complien els acords del pacte que els uneix. Així és que ha fet veure que no el veia.
- I tu que ho saps perquè és que es conseller encara no ha arribat? -va demanar na Nataixa a l’assessor aprofitant la confiança que ja es tenien.
- Mira -va respondre l’homo una mica trasbalsat- te contestaré en castellano porque hay moros en la costa-. Que volia dir, com que hi ha aquest de sa butaca que mos vigila, que no sigui cosa que me denunciï perquè fa veure que no m’entén i me foten as carrer.
- Tu mateix -va fer na Nataixa-. Però el conseller hauria de ser aquí i ben content, ara que s’ha apujat es sou tres vegades més que als funcionaris. I mira que ho va dir de vegades que es de s’anterior govern cobraven massa...
- Estas cosa no se hablan aquí -va respondre l’assessor mentre se li aferraven les paraules-. Però puedo decirte que el consellero estos días está rebentado porque no duerme. Se pasa las noches delante de las teles amigas animando nuestras manifestaciones de Madrit.
- Bonu! -va fer na Nataixa
- Es como si mirara un partido de fútbol y animara a su equipo -va afegir encara en Juan Pelayo-. Ya sabes que él es muy de los nuestros y no se quiere perder ninguna jugada maestra -va afegir encara, mentre mirava de reüll a l’espia com si volgués dir, «no ho veus si som de bons al·lots».
L’espia va tossir per dissimular les rialles que li provocava la situació.
- Ell sabrà -va respondre la secretària russa-, però jo ja el vaig avisar que anàveu per mal camí. Si ja són cul i merda es seus i es de s’altre partit, i ja costa saber qui de tots dos està més a l’extrema dreta. O és que tu et penses que un partit que encara enyora en Franco pot rallar de democràcia?
- Però que cosas dices -va replicar l’assessor, vermell com una pultrú tendra i sense deixar de mirar de reüll el senyor que hi havia assegut a la butaca-. Claro que defendemos la democracia, pero a nuestra manera. ¿Cómo vamos a permitir que amnistíen a los promotores de un golpe de estado?
- Però de quin «golpe» ralles? -va respondre na Nataixa-. Per a cops d’estat, el de Tejero de l’any 1981, amb metralladores al Congrés dels Diputats i tancs pels carrers de València. I mira que prest que els vau indultar a tots!
- ¡Nataixa, no digas estas cosas! -va exclamar l’assessor mentre li feia capades perquè reparàs en la presència de l’espia, que ell pensava que era un comissari de s’altre partit seu, el que no governa però sí que li pot fotre la feina.
- Mira que ho ets d’innocent -va continuar na Nataixa-. I per paga us emparau amb un Consell del Poder Judicial que sembla que el tingueu aferrat a sa cadira, quan ja fa cinc anys que s’hauria d’haver renovat. Açò sí que ho és, de poc democràtic.
- No hablaré del tema -va replicar l’assessor-, però el Xanxes este ha pactado con los separatistas y se va a cargar la independencia de los jueces.
- Ai estimat! -li va respondre na Nataixa- Com si no sabessis com va anar el judici del procés... Aquí la qüestió no és si els jutges són independents o no, allà ells, sinó que, quan jutgen, han de ser imparcials. Aquesta és la qüestió.
L’espia es va alçar de la butaca i se’n va anar a berenar, després de fer l’ullet a la secretària.
