Massa vegades, es plora i s’enyoren els temps en què la Via Menorquina del Creixement no era un tema només per als historiadors. Quan es parla o s’escriu sobre l’històric equilibri econòmic del model menorquí de les tres potes: el turisme, la indústria i el camp, es considera com una batalla perduda. Hi ha sensibilitat per mantenir la vida al camp, perquè és la garantia de la preservació del paisatge, però, en canvi, no hi ha la mateixa preocupació i ocupació social i política envers la indústria, quan de fet Menorca avui encara pot presumir de la seva capacitat industrial i de l’empenta emprenedora.
Juan Hernández Andreu i Ortiz-Villajos, a la seva recent obra sobre la història econòmica de Menorca, confirmen com a les darreres dècades el nombre de patents industrials d’empresaris menorquins superen les de Mallorca i Eivissa, si es relacionen amb la població. A més de les empreses capdavanteres de calçat i algunes de bijuteria, hi ha moltes fàbriques que s’han sabut especialitzar. Algunes noves iniciatives recorden el que explicava Santi Pons-Quintana Palliser al Fòrum Banca March, quan la fàbrica d’Alaior es trobava en una crisi profunda i van fer una gran inversió per ser dels primers en innovació tecnològica. Ho reafirmava el seu fill, Santi Pons-Quintana Sugrañes quan explicava l’objectiu de ser ara líder en matèria mediambiental.
L’empresari bijuter Juan J. Gomila Félix, va proposar fa uns anys organitzar una fira perquè la indústria menorquina mostri la seva fortalesa. Una gran idea que ningú sembla haver recollit. És possible que no valorem aquesta capacitat industrial que Menorca conserva perquè desconeixem tot el que s’està fent. Una fira seria un bon mostrador per convèncer primer els menorquins del que som i després per mostrar als visitants una imatge diferent de la realitat menorquina.
Hauríem de considerar la indústria com un producte local que cal potenciar abans que enyorar.
