El capítol anterior va començar amb el conseller de la cosa fent un xubec. Estava cruixit després d’haver anat a la manifestació de Madrit, naturalment contra l’amnistia. Però es va despertar molt actiu i, després d’aprovar la reducció per la cara del 25 per cent del pressupost destinat a l’Illa del Nord, encara va tenir temps per encomanar la redacció de la nova llei de l’oficina lingüística, inspirada en l’altre partit seu que, açò d’arraconar la llengua pròpia, és una obsessió que té.
Però avui el conseller semblava més relaxat. Siulava i tot, amb els peus damunt la taula a l’estil de Bush i Aznar. Ho sabem per l’espia que, aprofitant que el conseller refilava, es va disfressar de pardal culot i voletejava pel despatx sense fer massa estamenya.
- Aquí té ets informes -li va amollar la secretària mentre li posava damunt la taula el resum de les seves entrevistes amb mafiosos russos-. Estan encantats amb aquesta llei de poder fer cases més altes amb pisos més petits. Els hi ha agradat, el negoci.
- Això sí que és una bona notícia, Nataixa -va respondre el conseller mentre s’asseia bé, en actitud de governar.
- I diven també que no mos hem de preocupar -va continuar la secretària-, que ja s’encarregaran ells que ben prest es converteixin en més pisos turístics... Però avui sí que el veig descansat, conseller. Que és que no va anar a la manifestació del dia de la dona? -va afegir per veure si ell picava.
- I tu que ho trobes? -va respondre el conseller una mica incòmode- Encara es pensarien que me crec aquestes històries de dones assassinades i comportaments masclistes. Tot propaganda de l’oposició.
- Però en canvi, sí que devia fer aquesta vaga general que va convocar s’altre partit seu -va continuar na Nataixa, amb el mateix to, mentre feia l’ullet al pardal culot, que en aquell moment volava devora seu, potser massa a prop i tot.
- Aquesta sí -va fer, contundent, el conseller-. Pensa que la democràcia, i l’estat sencer, estan a punt de desaparèixer per culpa de la llei d’amnistia que vol fer aquest traïdor i amic de terroristes que és en Xanxes. Per defensar la pàtria, jo ho don tot -va afegir mentre es posava dret i en posició de «firmes».
- Sí -va replicar na Nataixa-. Ja me n’he entemut que la vaga la van convocar fins i tot des de la conselleria... Però no me negarà que fa molt lleig que des del govern convoquin una cosa així.
- Mem -va fer el conseller mentre es tornava a asseure i veia, sorprès, que aquell pardal culot que encara no sabia com s’havia pogut colar al despatx, se’l mirava fixament, com si l’acusàs de la malifeta-. Tot va ser un malentès. «Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir» -va afegir, repetint les mateixes paraules d’aquell rei de llegenda aràbiga que caçava elefants.
- Jo també la vaig fer la vaga aquesta -va intervenir l’assessor, sempre disposat a fer punts, i que acabava d’entrar al despatx amb els cabells fets un manyoc i cara de fer dos dies que no dormia-, però va ser molt trist, perquè en aquestes illes sembla només la vam fer el conseller i jo.
- No t’apuris, Juan Pelayo -va respondre a l’acte el conseller, mentre s’alçava i li donava un toquet a l’esquena-, que no mos ho descomptaran des sou. I tenc una bona notícia per a tu: ja mos tornam a embutxacar ses dietes que va suprimir es govern anterior. Ara bé, tu tens una feina pendent...
- Sí, conseller -va replicar l’assessor, que alenava i tot, de tan cansat que anava-. És aquesta «ditxosa» llei de l’oficina lingüística que vam pactar amb s’altre partit nostro, que no hi ha manera que me surti bé. I miri que fa dies que no dorm.
- No ho entenc -va fer na Nataixa mentre de fons se sentia el pardal culot, que ara refilava com un canari-. Tants de jutges i advocats que tenen, que pontifiquen contra la llei d’amnistia sense haver-la ni llegida... i en canvi no se’n surten amb aquesta nova llei de l’oficina lingüística que volen fer. No serà que pretenen legislar un disbarat?
