En el capítol anterior, na Nataixa punxava el conseller amb la manifestació feminista de l’altre diumenge, per fer-li dir disbarats en contra, i els va dir. Mentrestant, el pobre Juan Pelayo, l’assessor, feia dos dies que no dormia intentant redactar la llei aquesta de l’oficina lingüística, pensada per fotre una mica més la llengua pròpia d’aquelles illes. Però no hi havia forma de trobar la manera que no semblàs un disbarat en comptes d’una llei. Ah, i l’espia voleiava per dins el despatx, disfressat de pardal culot.
Avui sembla que la cosa està més tranquil·la. Al manco per a l’espia, que no s’ha hagut de posar una disfressa tan incòmoda com la de pardal ni suar fent batre les ales. Diu que ha entrat a la conselleria dalt d’un cavall com aquell que exhibia, en els cartells de la campanya electoral, el «kefe» de l’altre partit del conseller, el que no governa però sí que comanda. I que s’ha posat una barba serrana prou espessa perquè tothom es pensàs que era ell en persona. I des d’allà dalt, ha pogut fet la seva crònica de com va el govern.
Diu que ja entendrem que ningú no es va atrevir a dir-li res, ni quan va entrar ni quan el cavall va començar a rosegar l’estora del despatx. El conseller de la cosa es va girar d’esquena i es va posar a fer veure que governava, posant al dia les seves dietes recuperades. «Mem -sembla que va pensar mirant el genet-, si li dic qualque cosa i s’emprenya, el govern se’n va en orris i me qued sense feina, o he de pactar els pressupostos amb l’oposició, com sembla que ja mos ha tocat a l’Illa del Nord.»
En Juan Pelayo, en canvi, ni va veure entrar el cavall ni el va sentir quan renillava, capcot com està encara intentant fer la llei de l’oficina lingüística que reclama l’altre partit del conseller. «¿O es que no está en el pacto?», sembla que li va dir el comissari d’ells quan el pobre assessor va manifestar que no se’n sortia. I va tenir clar que s’hi jugava el sou.
Na Nataixa, per contra, es va atracar al cavall i li va acariciar el serrell i el front, mentre, divertida, feia l’ullet a l’espia. A continuació se’n va anar tot dret cap a la taula del conseller, que continuava remenant papers com un desesperat, per donar-li conversa.
- El veig molt enfeinat, avui -va dir ella, amb cara de roses-. Segur que deu preparar qualque llei d’aquestes que fan vostès, que en un no-res ho resolen tot...
- No ho creguis -va respondre ell, posant cara de conseller exemplar-. La llei aquesta que permet convertir botigues buides en habitatges, sembla que mos ha sortit torta. Ara resulta que es preus des baixos han pujat tant que, si no en teníem prou amb ses queixes de qui no troba casa, ara tenim també ses de qui cerca local...
- Però ben segur que vostè deu està preocupat per coses més importants que sa mala sort d’aquests desgraciats que no troben casa -va amollar na Nataixa, que continuava fitorant.
- I tant -va respondre el conseller, ben fort perquè el sentís el de dalt el cavall, i en castellà per si un cas-, me preocupa mucho más el gobierno del Xanxes, ese traidor y amigo de los terroristas que está negociando con los enemigos de la patria y encima en Suiza, y con un verificador internacional que lo revisa todo.
- Això és es «colmo», és es final de sa democràcia! -va dir també a crits l’assessor, que per més que estava enfrascat amb la redacció de la maleïda llei contra la llengua d’aquelles illes, no va voler perdre l’ocasió per fer mèrits.
- Però bono -va dir na Nataixa, que ja sabem que és molt llegida-, no era quan el govern del senyor Asnar, que vostès se van asseure a negociar amb ETA i també a Suïssa? I no era el senyor Asnar que el 1999 els anomenava Moviment Basc d’Alliberament? I mira que aquells sí que eren terroristes de ver!
El conseller i l’assessor es van mirar sense saber què dir, perquè la veritat sempre cou. Sort que en aquell moment el cavall es va cagar i van tenir una bona excusa per sortir tots dos del despatx a fer una alenada.
