La llengua és un patrimoni de tots, com ho és el paisatge, la natura, les platges, els monuments talaiòtics, els esclata-sangs i s’oliaigua, entre altres coses. Si tothom ho entengués així no hi hauria aquest ús polític de la llengua, que contamina la convivència. És més important valorar l’ús social i per Sant Antoni, el patró i la diada de Menorca, és un bon moment per fer-ho.
Les dades de l’INE descobreixen la situació privilegiada que tenim a Menorca en l’ús de la nostra llengua. Més enllà de si som l’Illa on gaudeix de millor salut, hi ha un aspecte que em sembla especialment destacable: un 92,54 per cent dels residents diuen que entenen el català i un 85,78 manifesta que és capaç de parlar aquest idioma sense dificultat. La mateixa enquesta explica que entre els amics i a la feina es fan servir tant el català com el castellà, amb molt poques diferències estadístiques.
Menorca encara compta amb una certa normalitat lògica en l’ús de les llengües, que les altres illes han perdut. En aquest sentit, també som una reserva i tal vegada s’ha de tractar amb criteris de protecció semblants a la de la biosfera.
Ara hi ha un intent ideològic per a consolidar la idea que hi ha dues llengües pròpies a les Illes, el català i el castellà. Menorca encara demostra que hi ha una llengua pròpia, el català amb tota la personalitat illenca, i dues d’oficials. Està clar que l’ús de diferents idiomes és una font de coneixement, de riquesa cultural, de capacitat professional. I a més, ha de servir perquè tothom qui viu a l’Illa s’entengui millor. No hi ha conflicte social, només interessos ideològics i de partit.
Menorca, amb actituds actives i passives, mai ha volgut aplicar el model de Mallorca o d’Eivissa. I avui gairebé tothom, de totes les ideologies, està orgullós del que hem conservat. El territori és majoritàriament propietat privada, però la seva conservació i el paisatge són patrimoni de tots. Hem d’incloure la llengua en l’inventari dels nostres béns.
