En el capítol anterior el conseller de la cosa estava disposat a fer qualsevol cosa, mai tan ben dit, perquè el comissari de l’altre partit seu, el que a les Illes Tropicals no governa però sí que comanda -ei, i tenen un pacte signat!- li fos amic. Així és que amb la complicitat d’en Juan Pelayo, l’assessor, furonava qualsevol vestigi de catalanitat per eliminar-lo.
Ja havia eliminat la festa de l’Estendard, que a l’Illa Grossa recorda l’arribada de Jaume I i la derrota dels àrabs, i ara li tocava a l’Illa del Nord. Per començar, volia canviar el nom a l’Illeta del Rei que tenen allà, perquè el rei de referència era el català que hi havia atracat per iniciar l’expulsió dels àrabs. Igual que l’estàtua que hi ha a la ciutat de llevant de l’illa que, horror dels horrors, és del mateix catalanot.
També a l’altra punta de l’Illa del Nord, a la ciutat de ponent, hi havia feina. Allà és tradicional celebrar amb una processó anomenada dels Tres Tocs l’arribada del mateix rei -refotre de rei-, per completar l’expulsió dels àrabs. I el conseller tenia clar que havia de trobar la manera de reinventar la història perquè l’altre partit seu quedàs content. Així tots estarien contents i els indígenes més enganats.
L’espia ens confessa que disfressat com anava de Jesuset del pessebre no va passar fred, però que va quedar amb el coll encarcarat de tant alçar-lo per veure que succeïa dins el despatx. Avui, en canvi, anava de rei d’orient i, com que va triar el negre, no va tenir cap problema.
Clar que el conseller el va reparar tot d’una que va entrar al despatx. Se li va atracar i li va passar la mà per la cara per comprovar si era negre de ver o anava embetumat. I com que allò era betum, va interpretar que l’espia formava part de la decoració de Nadal que li agrada al seu partit i que no hi havia cap perill que fos un intrús.
Però el conseller, ens diu l’espia, avui tenia poques ganes de festa i se’n va anar del dret a seure a la seva poltrona amb cara de pomes agres. I amb un fil de veu va cridar en Juan Pelayo Bendinat, que era al racó de na Nataixa aprofitant l’ordinador nou de la conselleria per jugar una partida de parxís.
- Ai, Juan Pelayo -li va dir quan l’assessor es va posar en posició de soldat en la Pasqua Militar davant d’ell-, tenc es cap que m’està a punt d’esclatar.
- Idò, senyor? -va demanar l’assessor, ben preocupat, perquè si el conseller feia els qüecs i el barataven per un altre, ell es quedaria sense feina ni sou.
- Mem -va continuar el de la poltrona-, és que m’arriben unes notícies que me fan tremolar ses cames. Tu no ho has sentit?
- Vol dir això de ses escoles -es va atrevir a respondre l’assessor-, que ja comencen a remenar sa coa per s’animalada, perdó, vull dir sa gran idea, de voler separar ets al·lots per llengües?
- No, no, encara pitjor -va replicar el conseller mentre na Nataixa, que ho escoltava tot, va obrir un bòtil de palo i en va oferir una copeta al conseller, per veure si s’animava, i de passada una altra al rei negre.
- Idò vol dir això altre des president que tenim a l’Illa del Nord -ho va tornar a provar l’assessor, cada vegada més encongit-, que ara vol legalitzar xaletassos amb piscina construïts il·legalment on no tocava?
- Mem, Juan Pelayo! -es va exaltar el conseller-, això noltros també ho farem, que per qualque cosa hem vingut a governar. Si estic preocupat és per sa notícia des «kefe» des nostro partit. Que no ho has sentit?
I davant la careta de no saber res que posava l’assessor, cosa natural perquè només llegeix la premsa amiga, el conseller va continuar.
- Idò que tanta crítica a la llei d’amnistia i tant de rallar del «fugitivo de la ley», i tant de criticar en Xanxes i ara resulta que es nostro «kefe» també va intentar pactar amb en Puigdemunt aquest per poder ser president... Jo ja ho sabia, però és que ara ho sap tothom!
- Ah -va respondre en Juan Pelayo recordant una frase que li havien mostrat a l’Acadèmia d’Assessors per resoldre aquestes situacions-. Tots es polítics tenen un mal dia i vostè el superarà, conseller.
- Ara, quan digui ses coses que me toca dir, tothom veurà que és una broma. Ho entens ara perquè tenc aquesta maldecapada? -va exclamar el conseller mentre es posava a plorar.
L’espia, compadit, es va treure un clínex de davall la capa i li va oferir.
