Aquestes vacances de Nadal m’ha tocat començar a buidar una casa familiar que s’ha decidit vendre, una feina tediosa amb regust amarg on vaig haver d’exercir de jurat implacable per decidir mancomunadament quines coses calia salvar i quines, intentar vendre o directament llençar.
Objectes i records estotjats a cada habitació que vam haver de desempolsar i que em van fer adonar de la gran quantitat de coses que acumulem al llarg del temps sense massa sentit, oblidant-nos que la motxilla per anar per la vida, no cal omplir-la de coses innecessàries. Perquè si no tenia prou mala consciència de tot plegat, els viatges fins la deixalleria amb el maleter del cotxe ple a vessar em van acabar de convèncer d’aquest sense sentit que tots practiquem i continuem practicant. Una experiència que encara fa més mal amb la preocupació general pel futur del planeta i la necessitat d’una part del món de mirar de decréixer o com a mínim, passar amb molt menys.
M’estaré fent gran? Irremeiablement sí perquè el calendari avança però fins i tot, l’arribada fa quatre dies dels Reis Mags carregats fins la bandera de regals, la vaig contemplar, per primera vegada, amb una mirada un xic contrariada sobre si estàvem donant un bon o un mal exemple als més petits, tot alimentant la seva ànsia de tenir més i més. Els psicòlegs insistien l’altre dia en un programa de ràdio amb el consell dels quatre regals per frenar el fenomen dels nens hiperregalats. Aquesta era la fórmula que s’havia d’aplicar: un que satisfés el desig principal, un que respongués a una necessitat, un tercer d’educatiu i finalment un quart per compartir en família. Què tal els vostres reis?
