Aquests dies, a l’escola de la peque dediquen un temps a paraules i dites menorquines. N’hi ha una, no sé si del tot menorquina, de fet a Mallorca s’empra, que sempre tenc a mà. «Sembla que l’ha tret la mar». Es refereix a persones amb una imatge descuidada, però també, per extensió, a aquelles d’actitud qüestionable.
Allò que treu la mar ha passat un temps a la deriva, origen del desgast al qual es refereix la dita. No és el cas dels populars pèl·lets de plàstic que envaeixen les platges del nord d’Espanya i, des de fa anys, Menorca. Les bolletes arriben a l’arena fantàstiques, fent honor a una de les seves altres denominacions: llàgrimes de sirena. Aquesta durabilitat és un dels motius de l’èxit del plàstic. Si aixeca ara el cap, veurà, segur, moltes coses de plàstic al seu voltant.
Un cop a terra, els artificials pèl·lets no puden ni s’aferren als peus com la natural posidònia. No piquen com els borns ni canvien el color de l’aigua com alguns organismes. Aquesta discreció provoca que no hi hagi usuaris del litoral queixant-se cada estiu per la seva presència o retirada tardana. Els pèl·lets de Cavalleria no generen el refús dels ociosos banyistes. I per açò s’ha fet poc o res per evitar-los.
Però el problema és real. L’autobaixa justificada de més de tres dies que s’han agafat les administracions públiques a l’hora d’afrontar la crisi dels pèl·lets al nord evidencia que el problema no s’ha afrontat fins ara massa seriosament. Cal posar-s’hi, des del realisme (és utòpic pensar que el plàstic i els seus problemes associats desapareixeran prest) i sense grans alarmismes espumosos, que amb la covidització de la grip i la veloç calculadora de pèrdues dels empresaris davant qualsevol possible millora laboral ja en tenim prou. Endurir els requisits de seguretat a les empreses, a més d’habilitar mitjans tècnics de detecció i actuació abans que les boletes arribin a terra, és complicat però no inassumible. Va, que ens està quedant un litoral que sembla, curiosament, que l’ha tret la mar.
