En el capítol anterior, el conseller de la cosa estava ala caiguda perquè s’havia fet públic allò que en el seu partit està prohibit explicar. Que el seu «gran kefe», el de Madrit, havia intentat negociar amb el senyor Puigdemunt per poder ser president amb els seus vots. I és que quan saps que açò va anar així, tota la campanya que fan contra la llei d’amnistia i contra els pactes del senyor Xanxes descobreixes que és una gran broma.
Saber que tothom ja sabia la veritat va deixar el conseller molt tocat, tant que a na Nataixa i tot li va fer pena i li va servir una copeta de palo. I l’espia, que era allà disfressat de rei negre embetumat, també es va penedir d’ell i li va oferir un clínex quan el va veure plorar.
Avui, en canvi, sembla que el conseller ha recuperat el bon humor. La cosa és que du un vestit nou i, encara que no ho dirà, s’ha anat a fer una neteja de cutis. L’espia ho ha seguit tot des de dins el despatx, disfressat de porquet. Quan l’han vist, tothom s’han pensat que era un present de la presidenta de les Illes aquestes per la diada de l’Illa del Nord, tret de na Nataixa, que quan li ha vist la coa ha sabut tot d’una que era l’espia.
- Juan Pelayo, vine aquí, que tenim feina -va dir el conseller al seu assessor, amb veu de tenor-. Avui toca governar, governar, governar.
- Sí, senyor -va respondre l’altre mentre se li atracava, previngut, amb una llibreta i un boli.
- La presidenta m’ha encomanat que la representi en sa festa aquesta que fan a s’Illa del Nord -va continuar el conseller, posant els peus damunt la taula, a l’estil d’en Bush i n’Asnar-, així que m’hauràs d’escriure un bon discurs.
- Al moment, senyor. I de què voldria rallar? -va demanar l’assessor mentre es gratava la clespa, ben espantat perquè ja intuïa que la comanda acabaria malament.
- Mem, Juan Pelayo -va respondre el conseller una mica mosca-. D’allò que es parla en es discursos: que és un honor ser allà i que tots són molt bons i jo encara més. Ah, i que entre tots ho farem tot.
- I sabent que és sa festa principal de s’illa -va replicar l’assessor, que ja començava a rallar fent embuts-, supòs que he de començar dient que és una gran diada.
- Per res del món! -va exclamar el conseller mentre se li arronsaven les cames com si hagués vist Satanàs en persona- Aquesta paraula la tenim prohibida. Diada no ha de sortir de cap manera, què seria com reconèixer que parlam català!
Na Nataixa, que ho havia sentit tot perquè era allà devora oferint, d’amagat, una figa al porquet, es va posar a riure i va dir:
- Però senyor conseller, quines coses que diu! A l’Illa del Nord ja empraven la paraula diada fa cinc-cents anys, que jo he estudiat història. I volien que aquesta diada fos festa de precepte tant pel sant com pel rei Alfons, que va tornar l’illa al cristianisme.
- Mem, Nataixa -va replicar el conseller-, es teu mal és que lliges massa. I per fer sa nostra política, llegir no és una bona cosa.
- I si no puc escriure diada -va inteervenir l’assessor, sempre disposat a trobar sortides, per grotesques que siguin-, què troba si en es discurs pos «dia»? Veig que es nostros de s’Illa del Nord ho han resolt així...
- Ah, ah -no es va poder estar de riure na Nataixa mentre l’espia també reina però fent nyic nyic, que és com riuen els porquets-. Dia! Què ho trobes que ha de dir dia? Vols dir com si digués Dia de Rebaixes o Dia del Conill, o Black Friday? Però si és el dia més assenyalat de l’Illa del Nord!
- Uf -va fer el conseller amb cara de boc de s’Albufera degollat-. Mai m’hauria pensat que fos tan difícil això de governar. Sabeu què? Ja m’ho resoldreu voltros, que jo avui tenc un capvespre cultural.
- Idò? -va demanar na Nataixa, sorpresa.
- Me n’he d’anar a presidir una corrida de toros per a infants -va replicar el conseller mentre s’alçava i partia-. Una corrida que ha organitzat s’altre partit nostro. I ja sabeu que sa cultura sempre és lo primer.
L’espia, davant la insignificança del conseller, va optar per menjar-se la figa.
