En el capítol anterior, el conseller de la cosa havia d’anar a l’Illa del Nord per representar la presidenta en una festa que fan allà. I que, segons sembla, és molt assenyalada, perquè recorda l’arribada dels catalans, amb Alfons III davant de tot, i la reincorporació de l’illa al cristianisme i a Europa. També sembla que ho van aconseguir gràcies a la intercessió de Sant Antoni, que casualment aquell dia celebrava el seu sant.
El conseller va passar un mal moment (fins i tot li va sortir borradura), perquè, com tothom sap, ajuntar conquesta catalana i festa de l’Illa és un disbarat tan gros com pensar que la Terra és redona. Així i tot, la festa encara no s’ha pogut eliminar i el conseller va demanar al seu assessor, en Juan Pelayo Bendinat, que li preparàs un bon discurs.
Però els assessors no sempre l’encerten, i el nostre va tenir l’ocurrència de demanar si podria emprar la paraula «Diada». Mai no no hagués dit, perquè al conseller se li van creuar els circuïts de la intel·ligència i es va quedar sense resposta. Sort que tenia coartada per fugir, perquè a aquella hora començava la corrida per a infants que havia organitzat l’altre partit seu. I com poden suposar, el conseller es va estimar més assistir a la matança de toros que respondre el seu assessor.
Tot açò ens ho explicava l’espia, que aquell dia havia anat disfressat de porquet en homenatge al sant de la diada. Avui, en canvi, diu que ha anat al despatx del conseller disfressat de pegellida grossa, aprofitant que amb les seques de gener a ningú sorprèn de veure-les fora de l’aigua.
I sembla que ha estat un dia molt especial per al conseller. Espantat per la multiplicació de notícies que involucren el seu sagrat M. Racoi amb tota casta de malifetes, informes policials falsos, espionatge il·legal, difamació, etc., havia decidit desviar la mirada cap a les coses immaterials.
- Juan Pelayo, Nataixa, veniu aquí tot d’una -va exclamar el conseller mentre feia balancejar la seva poltrona anatòmica i els mencionats se li atracaven.
- Tenc un projecte molt gros -va continuar mentre feia capades- que me pot convertir en el conseller més recordat de la història, no d’aquestes Illes Tropicals, sinó del món sencer.
- Això sona molt bé! -va exclamar l’assessor, mentre pensava que potser ell, de retruc, també tindria el sou assegurat de per vida.
- Idò? -es va limitar a dir na Nataixa, escèptica com sempre, mentre observava que l’espia havia alçat una mica la closca per sentir-ho millor.
- És una idea tan bona, que caureu de cul quan us la digui -va continuar el conseller fent-se l’interessant i amb la mirada posada en el gavinot dissecat que decorava el despatx.
- Ja veig que haurem de convocar una roda de premsa -va intervenir l’assessor mentre picava de mans.
- Una entrevista ben llarga, vull -va rubricar el conseller-, que tothom ha de saber si ho som de creatiu i innovador. I encara n’hi ha que me critiquen... -va afegir disgustat.
- Ja veig que vol resoldre d’una vegada el problema de l’habitatge -va intervenir na Nataixa- o ordenar als seus de l’Illa del Nord que prohibeixin l’arribada de tants de cotxos.
- Que ho trobes? -va replicar el conseller-. Només faltaria aquesta, ara que tenim el president del hotelers tan content! Jo pens en coses immaterials, que les materials ja mos encarregarem que vagin pes bon camí des formigó i ses multituds.
- Ho digui conseller, que ja no puc esperar més -va afegir l’assessor, que ja salivava.
- La cosa és que volia declarar Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat una llengo que m’he inventat com va, però me diven que això no és possible. Així és que vull que m’hi declarin a jo -va concloure el conseller mentre s’alçava tan llarg com era.
- A vostè? -van exclamar a l’una l’assessor i na Nataixa, amb cara d’oi, mentre de l’impacte a l’espia se li badava del tot la closca.
- Mem -va replicar el conseller-, per les declaracions que faig, ja m’ho mereixeria.
I es va quedar tan ample.
