En el capítol anterior, el conseller de la cosa va confessar als seus col·laboradors que volia que el declarassin Patrimoni Immaterial de la Humanitat, almanco per les coses que arribava a dir i sense cap vergonya.
L’espia, que aquell dia anava disfressat de pegellida grossa, aprofitant que amb les seques de gener a ningú no sorprèn veure pegellides fora de la mar, havia arribat abans que ningú al despatx de la conselleria. I així és que va poder escoltar la conversa telefònica que havia mantingut el conseller abans d’informar de la seva decisió. Encara que sigui amb retard, la reproduirem perquè s’ho val.
- Hola, compañero -havia començat el conseller-. He tenido una idea muy redonda para acabar con esto del catalán.
- Perfecto conseller, ya sabes que somos tu otro partido del alma y que si la idea es buena la expondremos cara al sol y con la camisa nueva -va respondre l’altre, de qui no direm el nom per si un cas.
- Pues mira, ya me gusta, ya -va continuar el conseller-. La cosa es que si impulsamos la declaración de un dialecto del catalán Patrimonio de la Humanidad, dejamos el catalán en faldarete.
- En cueros, querrás decir -va respondre l’altre- A ver si cuidas el lenguaje, no sea que te declaremos infiltrado y se te acabó el chollo.
- En cueros, claro -va respondre el conseller una mica empegueït pel seu error-. Es que mi mamá hablaba en esto que hablamos por aquí y a veces me sale...
- Pues mira, conseller -va dir l’altre amb la prepotència del conqueridor-, tu idea del Patrimonio de la Humanidad es una mierda.
- Mem, quiero decir memo, no, memo no. Quiero decir «¿qué?» -va respondre el conseller espantat.
- Pero hombre -va continuar l’altre-. Si nos declaran un dialecto Patrimonio de la Humanidad todavía se notará más que forma parte de una lengua y hasta puede ocurrir que también te declaren Patrimonio la lengua que quieres matar. Zoquete!
Ja entendreu que el conseller no va quedar gaire satisfet. Però avui encara hi està més poc, perquè al govern succeeixen coses grosses. Ens ho explica l’espia, que aquesta setmana ha recollit la informació disfressat de candidat a president del Parlament de les Illes Tropicals, perquè ara per ara no se sap si n’hi ha.
- Ai conseller -va exclamar na Nataixa quan va arribar al despatx i va veure la cara que feia ell-, quina cara de malalt que mos fa. Avam si mos farà ets ous enterra, conseller. S’ha de cuidar més.
- Nataixa -va respondre ell amb un fil de veu- atraca’m es bòtil de palo, que he de menester energia. I és que ja m’ho havien dit que es de s’altre partit meu són encara més poc de fiar que es des partit meu. Però tant?
-Quanta ‘rahón’ que té, conseller -va dir l’assessor, que era allà devora i que ja havia llegit el flicot dels parlamentaris de l’altre partit del conseller, que expulsen els seus «kefes» de les Illes Tropicals, inclòs el president del Parlament, mentre els «kefes» de Madrit els expulsen a ells...
- Però quines coses que deis -va replicar na Nataixa mentre s’asseia a la tau del conseller, amb una cama damunt l’altra, disposada a donar una lliçó de política a tots dos-. Que és que no ho heu entès?
I la secretària, com que va veure que se la miraven, el conseller a punt de plorar, l’assessor entonat com un gall dindi i l’espia discretament assegut, va continuar:
- Si és ben bo d’entendre. A Madrit, es seus donen prioritat a carregar-se sa llengo d’aquestes Illes Tropicals, que és una manera d’anar matant el català. I els seus d’aquí, en canvi, donen prioritat a ses llicències d’obres que podran repartir entre ets amics. I totes dues coses a la vegada, no pot ser, perquè seria una bomba i entre els indígenes encara queda una mica de dignitat.
- Quines coses que dius, Nataixa -va respondre el conseller, que en realitat mai havia tingut clar si havia de començar per escanyar la llengua o repartir venga llicències d’obres-. Però en cas que tinguessis rahón, que segur que no la tens, què me’n dius de sa consellera aquesta de s’Illa del Nord que vol cobrar sense fer feina?
- Que, dins des fangar, és sa més llesta de tots -va replicar na Nataixa mentre es posava a riure i feina una picada l’ull a l’espia.
