En el capítol anterior, el conseller de la cosa estava ben retgirat amb la batussa interna que mantenien els parlamentaris de l’altre partit seu, el que no governa però sí que comanda a les Illes Tropicals. I és que anava gros entre uns i altres, fins al punt que s’havien expulsat mútuament del partit, que és com dir que ja havien consumat el divorci.
La cosa és que tant el conseller com el seu assessor, en Juan Pelayo, estaven ben espantats i amb la por que la seva presidenta no hagués de convocar eleccions i se’ls acabàs el negoci. Tan espantats que van fer repàs de les malifetes que havien perpetrat en poca cosa més de mig any de governar. I, sorpreses de la vida, n’estaven satisfets.
Però avui la cosa ha canviat, segons explica l’espia, que s’ha instal·lat dins de l’elefant dissecat que decora el despatx del conseller, regal d’un que va ser rei i ara es pega la gran vida a càrrec de l’IRPF i la declaració de renda de l’antiga classe mitjana del país.
- Però conseller -va dir na Nataixa tot just entrar i sense entendre res-, on va amb aquest vestit d’esquimal? I amb capulla i tot!
- És que som en ple mes de febrer i fa molt de fred, Nataixa -va respondre el conseller posant cara d’homo de seny.
- Però què diu? -va respondre ella rient- Si sembla que ja sigui primavera. Miri jo, amb mànega curta i més aquí dins, que tenim bomba de calor -i es va mirar l’elefant, que en resposta va alçar la trompa.
- Mem -va replicar ell amb cara d’emprenyat-, que no ho saps que noltros no creim en el canvi climàtic? Que no és res més que un engany de l’oposició per fer vots, Nataixa. I tu que vas de llesta, ho hauries de saber.
- I què me’n diu del seu «kefe» de Madrit i l’embolic que s’ha fet entre indults i amnisties a la campanya de les Rías Galegas? -va continuar ella canviant de tema en comptes de callar-. Així que sí que es ver que per ser president va intentar pactar amb el senyor Puigdemunt, eh?
El conseller es va tornar groc, però va fer veure que no la sentia, com li havien ensenyat a l’aula de pràctiques del partit. I l’assessor, que era allà devora, va anar a corrents en auxili seu. Va treure una bufanda que tenia dins el calaix de la taula, se la va posar, ben enrotllada al coll, i es va atracar al conseller. Encara que va estar a punt de caure, perquè va ‘tropissar’ amb la trompa de l’elefant.
- Quanta rahón que té, senyor -va dir, convençut que feia punts, per més que les galtes se li van posar vermelles de la calorada-. Quin fred que fa!
- Ho veus, Nataixa? -va dir el conseller, sense moure cap muscle de la cara-. Però prou xerradís, que ja tenim s’altre partit nostro reconciliat i ara toca governar amb més entusiasme que mai.
- Però que no estaven a mata-degolla, aquells? -va dir encara na Nataixa, recordant que s’havien expulsat el president del Parlament i tot.
- Sí -va reconèixer el conseller-, però noltros som molt patriotes, i quan hi ha negoci per enmig, tot lo altre no importa. No som com ses esquerres, que mai no se posen d’acord. Avam, Juan Pelayo, què diu es pacte que toca fer avui?
- Avui... -va fer l’assessor mentre repassava la llista que tenien signada amb l’altre partit seu-, avui toca enviar un fotògraf nostro a ses platges de l’Illa del Nord. Són per a la propaganda turística...
- Ah -va fer el conseller-, però que no les pot fer es representant que tenim allà de president? o de presidenta, que ara no me’n record de qui hi tenim.
- No, conseller -va respondre l’assessor-. Pensi que li podrien agafar ínfules de què comanda i això mai no és bo. Així el tenim bé. A més, ara és es millor moment per fer fotos. Ses platg.es buides atrauen moltes inversions francesos. Negoci, conseller, negoci.
- Hala, idò, a governar! -va respondre el conseller, pop de suor, mentre dissimuladament es ventava.
