En el capítol anterior, el conseller de la cosa va voler demostrar a na Nataixa que el canvi climàtic és un invent de l’oposició per espantar les inversions. Així és que, com que som a l’hivern, es va passar el dia tapat amb un abric de pell d’os polar. Sembla que quan va arribar a ca seva tenia tots els símptomes d’un cop de calor, de tal manera que el van haver de dur a urgències. Per sort, allà li van donar un gelat de llimona i l’homo es va refer a deveres.
Amb calor i tot, recordem que estava molt content per la reconciliació a la siciliana dels integrants de l’altre partit seu, el que no governa però sí que comanda a les Illes Tropicals. Estaven a matar i d’un dia per l’altre, tan amics. L’espia, amagat dins un elefant dissecat que decora el despatx (regal reial), ho veia tot i diu que avui sabrem el motiu de tanta alegria.
Ah! Avui l’espia ho ha tingut fàcil per disfressar-se. Vestit de promotor immobiliari gros, a la conselleria tothom li feria reverències i fins i tot s’ha pogut asseure a la poltrona del conseller, que li ha cedit tan prest com l’ha vist entrar al despatx. Na Nataixa, que l’ha clixat tot d’una, no se’n podia avenir.
- Una bona notícia per a tothom -va exclamar el conseller mentre movia les mans perquè se li atracassin l’assessor Juan Pelayo i la secretària Nataixa. L’espia no, perquè ja el tenia devora seu i li anava donant copets de satisfacció a la cama.
- Idò, conseller -va dir na Nataixa mentre se li atracava-, que és que hem de celebrar l’èxit electoral de les Rías Galegas i avui mos convida a porcella?
- Açò deu ser -va respondre l’assessor, convençut que encara cauria una paga extra com la dels sanitaris de les Rías la vigília de les eleccions.
- Ca! -va respondre el conseller, pletòric- Allò no té cap importància. Si no guanyàssim a les Rías Galegas, on guanyaríem? Ho tenim ben agafat, allà. I mira que fa anys! Des de temps de don Manuel.
- Vol dir don Manuel Faga i Dibalde -va aclarir l’assessor amb un xiu-xiu a na Nataixa, que com que és russa va pensar que no sabria de qui rallava el conseller.
- Ja ho sé qui era -va respondre a l’acte na Nataixa, també amb un xiu-xiu-. És aquell ministre que quan van caure bombes nuclears a una platja, per fer creure que no hi havia perill, va anar a fer un bany a una altra de ben enfora.
- Sí -va reconèixer l’assessor, que tan ase com per no saber la veritat no ho era-. I també té relació amb un hotelot que van construir, ran d’arena, a una platja que era sa més polida de l’Illa del Nord...
- I amb més coses que ara no direm -va afegir na Nataixa, que ja era tan a prop del conseller que no podia continuar xiuxiuejant. Però encara li va picar l’ullet a l’espia, que va respondre fent morritos.
- Mem -va fer el conseller, que no se n’havia entemut de res-. Sou ben ases si estàveu preocupats per ses Rías Galegas. Allò és «pan comido». Si ho sabré jo, que també m’he fotografiat amb aquells que de ver comanden per aquelles terres!
- Idò no entenc tanta alegria, conseller -va dir na Nataixa, que ja començava a pensar que tanta satisfacció era un mal senyal per a la terra.
- Però que no heu llegit es diari, voltros? -va dir ell-. Ho ha explicat la presidenta en persona, sense cap vergonya, a les jornades del partit...
- Ah, clar! -va exclamar l’assessor- Jo també hi era, però me van enviar a comprar puros i no vaig poder sentir res.
- Idò mira què va dir -va respondre el conseller- I és tan important que aquest senyor ja és aquí -assenyalant l’espia disfressat de promotor immobiliari gros-. Va dir que s’han acabat les limitacions per construir allò que a senyors com aquest els hi roti. Que en dos mesos, llicència concedida. Que sa tramitació se la podran fer a ca seva, si volen. Què trobau? Açò és un puntàs per a tots es milionaris des formigó, tan amics nostros.
- Quina por -es va atrevir a dir na Nataixa, mentre veia que l’espia es tapava la cara amb les mans.
- Som el partit de la llibertat, Nataixa -va continuar el conseller-. Ho entens ara per què s’han reconciliat tan a deveres els de l’altre partit meu? Ells i noltros som patriotes autèntics, i mentre no tinguem aquestes illes convertides en un bloc de ciment, sempre estarem units.
- Que és una broma, conseller? -es va atrevir a dir encara na Nataixa.
- Què dius de broma! -va respondre el conseller eufòric- La presidenta diu que aquest trimestre ja ho tindrem aprovat. Ah, i encara més alegria, ja no farà falta conèixer la llengua dels indígenes ni al Parlament, que a partir d’ara ho hauran de traduir tot. Avançam que dona gust!
- Alegria, alegria! -va començar a cridar l’assessor tan fort com podia, perquè el conseller reparàs en ell.
