Fa algunes dècades Pau Gorrias, que va ser president de l’Esplai de Ciutadella, va escriure un sainet que es deia «Es tres sords». Eren tres persones ben sordes que mantenien una conserva a s’ambulatori de sa Platja Gran. Un deia:«S’altre dia vaig anar a cercar esclata-sangs». Un altre li contestava: «I sa família què fa». I responia: «Tots podrits!». En lloc d’esclata-sangs podríem posar «polítics» i la resposta mostraria la percepció que pot tenir avui molta gent de l’activitat política. Hi ha qui pensa que l’única diferència que hi ha entre un polític corrupte i un d’honest és que a aquest darrer encara no l’han «pillat».
La impressió és injusta, està clar. Hi ha molts polítics que tenen una voluntat de servei a partir de la defensa d’unes idees sobre com transformar la societat en benefici de la majoria dels ciutadans, especialment els que més suport necessiten. Però la impressió que es transmet avui és que tot està podrit. No hi ha una voluntat clara de descobrir els delictes dels corruptes, sinó que la prioritat és utilitza la corrupció com una arma per atacar els adversaris. Les comissions d’investigació del Congrés o del Senat es converteixen en basses de fang on és impossible trobar una part de la veritat. Bona part de la premsa es deixa endur per aquesta dinàmica i es posa al servei d’uns i altres. Iels jutges, cada dia són més instruments, una perllongació de la política, tot i que la seva instrucció i la investigació policial són el fonament de la lluita anticorrupció.
Ara bé, el cas de les mascaretes fa vergonya. La responsabilitat, de moment només política, d’Ábalos és evident. No hauria de seure ja al Congrés. La responsabilitat del Govern d’Armengol, també ho és. Tres anys per reclamar a l’empresa la devolució de part dels 3,7 milions de les mascaretes que no eren FFP2 i que estan retirades a un magatzem, és un escàndol. El «caiga quien caiga» socialista té molta feina al davant. I aquesta setmana arriba la llei d’amnistia. Sánchez, a la vorera del precipici.
