En el capítol anterior el conseller de la cosa estava molt maleit perquè el seu partit no ha aconseguit colar a Europa que si un català es manifesta, segur que és un terrorista. L’espia mos explica que ensoldemà encara hi estava més, de maleit, perquè per paga, la Comissió de Venècia, òrgan de consulta del Consell d’Europa, s’ha manifestat a favor de la solvència de la llei d’amnistia.
Però encara hi va haver més motius perquè el conseller tragués foc per ses barres. I és que el Consell Escolar de l’Illa del Nord s’havia pronunciat en contra de la segregació lingüística escolar que volen perpetrar el partit del conseller i l’altre partit seu, el que no governa però sí que comanda a les Illes Tropicals. Ni col·locant una presidenta i un vicepresident i quatre batles disposats a defensar ‘lo que toqui’, no van aconseguir que el Consell Escolar acceptàs el disbarat que pensen fer.
Com recordaran, aquell dia l’espia s’havia colat al despatx per la finestra, disfressat de moscard, provocant les rialles de na Nataixa i els nirvis del conseller, que va acabar la jornada amb unes quantes picades. Avui en canvi, cansat de volar, l’espia s’ha presentat a la conselleria ben estrijolat i quan el conserge li ha demanat qui era, ha respost: «Som M. Racoy».
I com que a dia d’avui encara ningú no sap qui és aquest senyor dels papers d’en Bárcenas, l’ha deixat entrar sense problemes. Per cert, el senyor Bárcenas ja gaudeix del tercer grau penitenciari, que vol dir que és a ca seva... Tornant a l’espia, s’ha assegut enmig del despatx del conseller i tothom feia veure que no el veia. Tret de na Nataixa, que li ha ofert una ensaïmada que encara quedava de la celebració del dia de les Illes Tropicals. Però han succeït més coses.
- Com tenim això des Consell Escolar de s’Illa del Nord? Ja han claudicat?- va demanar el conseller al seu assessor, tot just entrar al despatx i fent veure que no reparava en la presència d’M. Racoy.
- De cap manera, conseller. Caparruts amb què no volen que deixem separar ets al·lots per llengos -va respondre en Juan Pelayo-. Però jo no li donaria massa importància. Tanmateix, farem allò que mos roti...
- Tens rahón, Juan Pelayo, deixem-ho anar -va concloure el conseller-. Però qualque cosa bona deu fer es president o sa presidenta que tenim en aquella illa, que mai no me’n record de qui és. O és què no fa res?
- I tant que fa -va saltar l’assessor-. Ara sembla que negocia amb s’altre partit nostro i és una feinada, perquè es diria que són quatre jans i un boi, però en tenen de càrrecs interns..! I uns depenen d’aquí i una altra directament de Madrit, i no se sap mai amb qui ralles. Pobre homo, no li queda temps per fer una altra cosa.
- Idò jo he sentit a dir -va intervenir na Nataixa mentre servia una copeta de palo a M. Racoy- que sí que fa més coses, que ara vol estendre es lloguer turístic al món rural, als llocs, com diven allà.
- Mem -va saltar el conseller-. Això sí que és una bona iniciativa. Ja m’agrada que posem es pagesos a fer de criat en comptes de treure es tractors per reclamar que volen viure del camp.
- No sé com li pot agradar -va replicar na Nataixa mentre l’assessor s’amagava per por de sortit esquitxat-. Vostès ja s’han carregat la costa i ara sembla que toca l’interior. Només pensen en el negoci dels seus amigots poderosos.
- Però quines coses dius, Nataixa -va replicar el conseller, que avui estava de bones-. Com més turisme, més riquesa, més progrés,...
- Més mà d’obra barata, voldrà dir, conseller -va respondre na Nataixa, encoratjada per la presència de M. Racoy, allà enmig, i tothom dissimulant-. Els nombres canten. Amb massa turisme, rendes més baixes i habitatge més car. I degradació del medi i de la qualitat de vida. Tot té un límit.
-Parlant de límits -va intervenir l’assessor per treure ferro i guanyar algun punt-. El president que tenim a l’Illa del Nord diu que encarregarà estudis per veure si a l’estiu encara hi caben més cotxos i més barques...
- Però déu meu! -va saltar na Nataixa- Que no té ulls aquest homo? Que no ho veu que ja fa estona que en sobren?
- Bono -va respondre el conseller, sarcàstic-, el president dels hotelers diu que no. I ja se sap que els estudis solen servir per perdre temps. Qui dia passa, any empeny. D’això es tracta, no? Bona política. I parlant de política, quin escàndol açò de les mascaretes defectuoses...
- I tant, conseller -va exclamar l’assessor, que ara sí que estava interessat en dir la seva-. Hem d’acabar amb aquest govern de lladres que ara té el país. Tan bé com ho fèiem noltros!
- Ja ho pots dir, ja -va replicar na Nataixa-. De les mascaretes del germà de la presidenta de Madrit, la premsa en va rallar dos dies. Dels morts de les residències de Madrit, dos dies. Del senyor M. Racoy, dos dies i mig. I en canvi d’açò d’ara, venga pàgines! I no crec que sigui perquè vostès van néixer amb la flor al cul...
