En el capítol anterior, el conseller de la cosa estava entusiasmat amb les declaracions del president que té a l’Illa de Nord, que diu que és partidari del lloguer turístic en el món rural. No es pot negar que és una bona manera d’acabar amb els pagesos que ara reclamen viure del camp i convertir-los en criats amables i servicials.
El conseller també trobava molt bona la seva idea d’encarregar estudis sobre si a l’estiu l’Illa del Nord està saturada de cotxos i de barques, per més que ho està, o no ho està, per més que ho està. Ja se sap que qui estudi encarrega, any empeny, de tal manera que així no hi ha cap necessitat de prendre decisions.
Tot açò i l’embolic amb l’altre partit seu, van provocar una discussió agra amb la secretària Nataixa, segons ens explicava l’espia. Recordaran que l’espia anava disfressat de M. Racoy, aquell homo corrupte i misteriós que els jutges mai no han afinat qui és, mentre els acusats de les mascaretes defectuoses cada dia es multipliquen.
Avui en canvi, l’espia havia optat per vestir-se de president d’una associació empresarial de promotors immobiliaris prou coneguda a les Illes Tropicals. I amb aquesta disfressa tot va ser arribar a la conselleria i dir les paraules màgiques que ja havia dit a la premsa: «La Comissió de Medi Ambient s’ha de cremar i tornar a començar».
Com en el conte d’Alí Babà, les portes es van obrir totes soles i l’espia es va trobar en un instant assegut al despatx del conseller. I allà dins va assistir a una sorprenent discussió.
- Si ho diu ell, tu i jo a callar i creure -insistia el conseller.
- Ja sap que jo sempre li don sa rahón -replicava en Juan Pelayo suant la gota-, però aquesta vegada li he de dir que no, perquè som es seu assessor i ses mentides a la llarga acaben passant factura.
- Però, avam, Juan Pelayo -insistia el conseller-, si el senyor Asnar ara torna a amollar que s’atemptat d’Atocha el va provocar ETA, com podem pensar una altra cosa? O és que tu no creus en la paraula divina?
- Idò no, conseller -insistia l’assessor- avui tothom ho sap, que va ser un atemptat del gihadisme islàmic. I que vam voler enganar sa gent per por de perdre ses eleccions que hi havia ensoldemà... Que, a més, vam perdre.
- Després de vint anys, encara tenen aquestes discussions? -va intervenir na Nataixa, que era a la seva taula, repassant el llistat de les explotacions agràries que es convertiran en hotel-. Allò que hauria de fer el senyor Asnar és demanar perdó per haver mentit als familiars dels 192 morts d’aquell dia.
- Mem -va fer el conseller-, encara us hauré de fotre as carrer a tots dos.
- No s’ho prengui així -va insistir l’assessor, pop de suor-. Ses mentides també tenen data de caducitat, com es iogurts, i jo tenc s’obligació de dir-l’hi.
- Què vols dir amb això -va inquirir el conseller-, que un dia també haurem de reconèixer que sa llei d’amnistia és perfectament legal?
- Bono -va fer l’assessor després d’uns instants de silenci en què valorava si s’hi jugava la feina o no-, en realitat, sí.
- Allò que no és legal ni constitucional -va intervenir encara na Nataixa- és aquest òrgan del poder judicial que ja fa cinc anys que està caducat i que vostès no amollen.
- Deixem-ho aquí -va respondre el conseller, que en realitat sabia que l’assessor i la secretària tenien més raó que un sant-. Ara a governar. Com tenim allò de la Formació Professional de l’Illa del Nord?
- Tot correcte, conseller -va dir l’assessor, entenent que el temporal ja havia passat-. El batle en qüestió farà s’institut més petit, no fos cas que hi hagués massa estudiants de coses rares que no siguin fer de cuiner o de cambrer.
- I el decret d’habitatge -va continuar el conseller, mentre somreia a l’espia, convençut que era un promotor immobiliari-, ja tenim tots ets ajuntaments autoritzant cases més altes i pisos més petits?
- Això no ho tenim tan bé, conseller -va reconèixer l’assessor-. En realitat ho tenim molt malament. Ni es nostros ajuntaments s’hi atreveixen, a generalitzar tal disbarat.
- Idò què volien ets ajuntaments? -va replicar el conseller, evidentment contrariat- Que promoguéssim habitatge social? Que regulàssim es preus? Que controlàssim de ver es lloguer turístic?
- Jo crec que sí -va respondre tímidament l’assessor.
- Idò estan ben equivocats -va dir el conseller-. Ara que ja ets hi hem passat es mort, si hi falten pisos es culpa d’ells. I noltros a jeure. O no, senyor promotor immobiliari? -va afegir mentre mirava l’espia amb amor fraternal.
I l’espia, identificat amb el seu paper, va fer veure que li donava la raó:
- I tant, conseller, els tenen molt grossos, els pisos.
