En el capítol anterior el conseller de la cosa manifestava la seva fe cega en el senyor Asnar, tan caparrut que vint anys més tard encara manté que l’atemptat de l’estació d’Atocha va ser cosa d’ETA, quan des del primer dia se sap que ho era del gihadisme islàmic. Na Nataixa, indignada, exigia que d’una vegada demanàs perdó per haver enganat les famílies dels 192 morts que hi va haver.
La notícia que a l’Illa del Nord farien més petit l’institut de formació professional per colar un pàrquing, hauria pogut alegrar el dia al conseller, però comprovar que ni els seus ajuntaments, tret de quatre, no apliquen el flamant decret d’habitatge, li va esguerrar una mica.
Però només una mica, perquè el decret en qüestió té la virtut de passar el mort de la falta d’habitatge als ajuntaments. Així que ell, per greu que sigui la situació, «tan panxo». Potser per açò ara s’ha sabut que «qualcú» filtra a les immobiliàries informació sobre els sol·licitants de pisos socials. Deu ser la seva visió de l’economia circular...
L’espia, que aquell dia anava disfressat de president d’una associació de promotors immobiliaris prou coneguda a les Illes Tropicals i que sol dir que «la Comissió de Medi Ambient s’ha de cremar», va trobar les portes obertes per seure devora el conseller i assistir a tots aquests meritoris actes de govern.
Avui, en canvi, com que sembla que la primavera ja ha arribat, l’espia anava disfressat de borinot i ens ha reconegut que no s’havia pogut resistir a la temptació d’atracar-se a na Nataixa, entre vol i vol. Hi ha amors que no s’obliden mai.
- No començau a sentir s’aroma de ses cremes solars dets alemanys? -va dir el conseller, absorbint amb els ulls clucs el sol que entrava per la finestra del despatx.
- Jo no -va reconèixer l’assessor-, però serà perquè tenc es nas tapat. Vostè és tan sensible, conseller! Ho afina tot!
- És una aroma que m’embriaga i com més la sent, més m’atrau -va continuar el conseller sense obrir els ulls-. Així és que haurem de suprimir la moratòria turística dets impresentables que governaven abans que noltros. Mem, com més turistes millor, que diu es meu amic es president dets hotelers.
- Vol dir que no seria hora d’aturar-ho una mica? -va dir na Nataixa des del seu racó, mentre continuava repassant la llista d’explotacions agrícoles que es converteixen en hotels rurals.
- Que ho trobes? -va replicar l’assessor, en el seu paper de ‘palmero’ del conseller-. Pensa que és per això que som aquí.
- Avam, Juan Pelayo -va demanar el conseller obrint el ulls per culpa d’aquell borinot que l’impacientava donant-li voltes a la cara-, hi ha més notícies de l’Illa del Nord?
- Continuen actuant amb molt d’encert, conseller -va respondre l’assessor-. El president que tenim allà només pensa en fer arribar més turisme. I ara vol ampliar els aparcaments de les platges, perquè es puguin omplir més.
- Deu ser que l’homo encara no s’ha entemut que es pàrquings es poden ampliar, però ses platges no -va ironitzar na Nataixa.
- I una cosa encara més bona, conseller -va continuar l’assessor-. Encara no ha pogut aprovar es pressupostos per culpa de sa representant que li vam encolomar de s’altre partit nostro...
- Es partit que no governa però sí que comanda... -va afegir na Nataixa com si fos una lletania.
- Gràcies per recordar-ho, Nataixa -va continuar l’assessor-. Que encara no tenen aprovats es pressupostos d’enguany. Però així i tot han trobat sa manera d’aprovar un altre increment de sou per a ell i tot es seu equip.
- Ja ho diu ell, ja, que hi ha coses més urgents que limitar l’arribada de cotxos -va sentenciar na Nataixa mentre decantava aquell borinot que, cosa curiosa, batia les ales com si l’estigués aplaudint.
