En el capítol anterior, el conseller de la cosa va donar la gran notícia: hi haurà amnistia general per a tothom que ha construït allà on la llei ho prohibeix, en sol rústic, tant si és una barraca com un xaletàs amb piscina. Ben ases aquells que no hi havien edificat, perquè com va dir el mateix conseller, ja se sap que a les Illes Tropicals de tant en tant governen els seus i ho deixen tot ben aclarit. Ara li diven «llibertat a la madrilenya».
Estava tan eufòric l’homo, que també va ordenar que abocassin «allà on ja sabem», en paraules de l’assessor, les reclamacions contra piscines il·legals als hotels rurals i contra les torres bessones d’aquella platja tan llarga de l’Illa del Nord. La notícia ens ha arribat de viva veu gràcies al nostro espia que, aprofitant que era la setmana de Pasqua, s’havia instal·lat a la conselleria disfressat d’arbre caramel·ler.
Avui en canvi, l’espia estava poc inspirat per cercar disfressa i ha decidit fer de pupoa. Com que a l’Illa Grossa de les Illes Tropicals no saben ben bé què és açò, tampoc no s’han preocupat per la seva presència al despatx del conseller. Ara bé, com que ell és prudent, per si un cas no s’ha instal·lat enmig, sinó assegut a la taula de na Nataixa, devora la pantalla de l’ordinador, com si fos un divertiment de la secretària.
- Bon dia -va dir el conseller en entrar al despatx i abans d’asseure’s a la seva poltrona-. Avui voldria que m’assessorassis, Juan Pelayo, perquè començ a estar preocupat.
- Naturalment, conseller -va respondre l’assessor mentre se li empinaven les orelles de tanta satisfacció.
- Mira -va continuar el conseller-, els meus col·legues des països de sa Paella i de sa Jota Baturra van molt més avançats que jo en això d’arraconar sa nostra llengua de tota la vida.
- Bono, conseller -es va queixar l’assessor-, tampoc no és que estiguem aturats. Sa feina la feim, però amb es bordell que han tingut a s’altre partit nostro, aquell que no governa però sí que comanda, és normal que anem una mica endarrerits.
- Mem -va respondre el conseller-, res d’excuses. Mira as País de sa Jota Baturra. Ja han decidit que allà ningú no ha xerrat mai català ni el xerrarà, per més que tenen un tros de regió bonibé tan gros com aquestes Illes Tropicals on el xerren. Això és saber governar!
- Bono, conseller -va replicar l’assessor- però és que allà són molt baturros...
- I des País de la Paella, què me’n dius? -va continuar el conseller, que es veu que tenia un dia de governar, governar-. Allà encara no han acabat de cremar ses falles i ja s’han carregat qualsevol vestigi oficial de l’idioma. Són gent valenta que saben molt bé a qui servim.
- És que aquí no funcionaria igual -va respondre l’assessor, a qui ja se li havien arrufat les orelles-. Se’n recordi de com va acabar aquell president nostro que va voler esquarterar l’idioma. Si ja es tornen a vendre xamarretes verdes...
- I de la llei de la Memòria Democràtica, què me’n dius? -va seguir el conseller, cada vegada més maleit-. Allà ja l’han canviada per un cant al franquisme i aquí encara no hem començat ni a tergiversar la història, tret d’eliminar la diada de l’Estendard.
- I quan comencin, anarà gros -va dir na Nataixa des del seu racó, mentre seguia revisant la llista inacabable de nous hotels urbans i oferia crespells a l’espia pupoa-. Encara tenen molts de morts per desenterrar, vostès -va afegir.
- Tot s’anarà fent, conseller. Ara mateix... -va continuar l’assessor, intentat tranquil·litzar-lo i sortir premiat. Però es va aturar, perquè a l’espia li va agafar singlot i el pobre Juan Pelayo no sabia que una pupoa, per més que ho sigui, també pot tenir singlot.
I na Nataixa, que l’havia animat a menjar crespells, es va alçar a corrents per anar a cercar un got d’aigua, no fos cosa que la història acabàs malament. El conseller en canvi, concentrat en les ganes de governar malifetes, no se’n va entèmer de res i es va girar cap a l’assessor amb cara de sorprès.
- Mem, Juan Pelayo, continua -va dir-. Ara mateix, què?
- Que ja hem eliminat s’oficina anticorrupció i que ja tenim es reglament per separar els al·lots per llengües -va continuar l’assessor-. I que aquesta setmana acabam de suprimir la necessitat de conèixer la llengua pròpia a l’administració de la capital.
- Per resoldre el problema dels lloguers abusius, ni una passa -va exclamar sarcàstica na Nataixa, que ja havia resolt el singlot de l’espia-. Però en matar-se la llengua pròpia i en beneir obra il·legal, no es pot negar que avançam, eh?
