En el capítol anterior, el conseller de la cosa se mossegava les ungles d’enveja d’altres consellers de la seva mateixa corda. En territoris com el de la Jota Baturra o en el de la Paella, els respectius governs ja han eliminat qualsevol vestigi oficial del català i s’han carregat a consciència la llei de la Memòria Democràtica.
Ell en canvi, encara anava endarrerit en aquests temes tan importants per marcar paquet. I açò el consumia. Sort que en Juan Pelayo, l’assessor, el va animar fent un repàs de la llista de malifetes que ja havien comès. I ho va fer sense deixar de dir que si anaven endarrerits era per culpa del bordell que hi havia a l’altre partit seu, el que no governa però sí que comanda.
Recordaran que l’espia, cansat d’haver de triar disfressa, aquell dia va optar per fer sa pupoa i que va güidar a escanyar-se amb els crespells que li brindava na Nataixa, que el tenia assegut damunt la seva taula. Avui per contra, l’espia va vestit d’etiqueta, amb frac que li ha deixat un amic seu d’una funerària. Ja veuran que el conseller l’ha rebut molt satisfet.
- Hombre -va dir el conseller mentre allargava la mà a l’espia i li oferia el sofà de vellut que ennobleix el despatx- usted debe ser uno del montón de amigos que hice en la boda!
I dirigint-se als presents, en Juan Pelayo i na Nataixa, va afegir:
- Ja ho sabíeu, eh, que me van convidar a sa boda? Sa des batle de sa capital capital amb una filla de la noblesa que no me’n record què és de nom.
- I tant que ho sabíem -va replicar admirat l’assessor, mentre na Nataixa feia cara de no haver-se entemut ni que hi havia boda-. I jo he guardat totes ses fotos de vostè que han sortit as diaris.
- Ben fet, Juan Pelayo -va respondre el conseller mentre donava un cop de puny de satisfacció damunt la taula-. Les pots passar, com aquell qui no vol, als altres conseller i així sabran qui és qui remena més aquí.
- I per què no mos explica com va anar la cosa? -va dir na Nataixa mentre feia l’ullet a l’espia, assegut i espatarrat al sofà.
- Quina gent més fina -va respondre el conseller mentre aclucava els ulls-. Es ben nota que són de la capital capital i que mai no han fet un brot. I jo vaig fer amics «para lo que haga falta», com aquest senyor tan ben vestit des sofà, i me vaig ben retratar amb el rei.
- Voldrà dir amb l’emèrit -va replicar na Nataixa-, que torna quan vol perquè sa Constitució aquesta que a vostès els agrada tant diu que als reis no se’ls pot jutjar.
- És ver que el rei actual no hi era -va reconèixer l’assessor-, ni tampoc la reina, ni sa dona de l’emèrit. Segur que era perquè tenien feina... Perquè a la capital capital, tota aquesta gent són com sa corda i es poal.
- Una família desestructurada, diven que són -va afegir na Nataixa, que llegeix la premsa estrangera.
- Mem, Nataixa -va cridar el conseller-. No m’esguerris sa festa. Avam què pensarà aquest senyor tan important que tenim assegut as sofà. I ara que hi pens, li hauries d’oferir un crespell d’aquests tan bons que mos envien de s’Illa del Nord.
- No, crespells no, per favor -va sospirar l’espia, que recordava el retgiró de la setmana anterior.
- Idò a governar! -va exclamar el conseller- que avui encara no n’hem feta cap de grossa.
- Bono -va replicar l’assessor-, ja haurà vist pes diaris que som sa Comunitat amb ses cases més cares i que, així i tot, una de cada tres es ven sense necessitat d’hipoteca...
- I tant que ho he vist -va respondre satisfet el conseller-. I s’oposició encara es queixa i demana que controlem es lloguers... Són uns fanàtics. Prou de rallar de problemes d’habitatge, que no n’hi ha!
- Si vostè ho troba bé -va continuar l’assessor-, podríem aprofitar que ja hem eliminat s’oficina d’anticorrupció i dedicar-nos a revisar noltros tots es contractes de s’anterior govern. Segur que qualque malifeta la trobarem.
- Però quin bon assessor que ets, Juan Pelayo! -va respondre el conseller mentre se fregava les mans-. I què bé que ho farem, perquè recorda que noltros, en això de gestionar la corrupció, ja hem demostrat que som uns mestres.
