Quan els polítics es queixen del poc respecte que la ciutadania mostra davant la seva professió -que no generalment vocació-, poques vegades opten per efectuar una anàlisi per esbrinar quines són les causes de tan generalitzat desamor... Si ho fessin, podrien descobrir-ne algunes. Són sobradament conegudes pel poble: la incoherència entre el que prometen i el que fan; la manca de preparació per a les àrees que gestionen i que els han estat atribuïdes per amiguisme o conveniència; la facilitat amb què menteixen sense que aquesta indignitat manifesta sembli importar-los ni una mica; els canvis en les relacions personals/socials una vegada assolit el poder (¡que propers els candidats en temps electoral i que llunyans una vegada ocupat el seient!); la substitució de l’argumentació per l’insult groller; el maquiavel·lisme portat al paroxisme; el bé propi sobre l’aliè; la perpetuació de l’atàvic odi nacional; la incapacitat de veure en l’altre un simple adversari i no un enemic a batre, etcètera...
Per no parlar de la profunda tristesa que produeix al ciutadà corrent –i aquí et refereixes concretament al menorquí- quan contempla atònit com algunes formacions creuen certes línies vermelles en un procés de radicalització que, probablement, els passarà factura. L’idil·li de Més Menorca amb Bildu seria, en aquest sentit, un dolorós exemple, fins i tot per alguns dels seus simpatitzants. Bildu –i per molt que s’hagi pretès blanquejar les seves essències- es nodreix de l’antiga ETA, una organització terrorista a la qual devem –com a mínim- vuit-cents morts i l’exili de multitud de bascos i no bascos amenaçats. Es parlarà de girar pàgina (convertint Bildu en la marca blanca d’ETA) i potser, fins i tot, de perdó. Però el perdó s’ha de basar en tres factors ineludibles: el reconeixement dolorós de la culpa, el penediment i la reparació del dany causat. Cap d’aquests tres requisits s’ha donat –ni probablement es donarà- a Bildu.
De veritat Més per Menorca vol compartir taula amb aquests companys de viatge cap a la conquesta d’aquest territori que anhela una presumpta nació exempta d’ell? Trista nació, en tot cas, si es sustenta en aquests pilars, en aquestes amistats!
A més a més del que hem dit al principi, queden encara moltes més raons per a aquest descrèdit de la classe política en general: el mal ús dels diners públics (és tan fàcil malbaratar amb el que és aliè!); la idea plenament assumida per part dels nostres representants que serà molt difícil que els facin pagar els seus abusos dels cabals públics; la descoordinació i rivalitat entre les diverses administracions tenint en compte els colors polítics que les sustenten; el relativisme moral i l’opacitat en la gestió de cara al poble completen el llenç goyesc...
Es construeix, es destrueix, es torna a construir. Noves obres costosíssimes (paga vostè, que no ells!) cohabitant amb altres agòniques, abandonades pel desamor i la ineficàcia de tants i tants... Un Hospital Militar convertit en escombraries i un geriàtric en construcció! –per exemple-. Moderníssims edificis al costat de tètrics fantasmes... Esplendor i deixadesa. Inauguracions i oblits! Mentrestant, nens des Castell no poden banyar-se al Moll d’en Pons, ni els ancians pescar a les aigües del port de Maó, ni les famílies anar d’acampada (coses tradicionals de pobres i tan perilloses pel nostre ecosistema!), ni... I amb el que cal acabar és amb les casetes de vorera i no amb els hotels gegantins que jeuen al costat dels camins de cavalls i besen pràcticament el mar... Però el poble, privat d’explicacions, ho sap: les casetes fan olor de geranis i les grans construccions a caixa registradora...
Avui, l’admirat pintor Josep Vives no tindria sobre què pintar, llevat que fos un transatlàntic, una oficina d’Autoritat Portuària o uns apartaments al cul del port... I aquests temes –segur- no serien del seu gust...
Descrèdit? Natural! Perquè, i parafrasejant el títol d’una coneguda pel·lícula, no és aquest un país per a pobres, ni per a gent honesta...
