No criticarem el rei per la concessió del títol, perquè en una monarquia democràtica els coronats han d’estampar la signatura per força a tot allò que els posen davant. Però vist el cas, és evident que està envoltat d’illetrats o de lletrats que es passen la cultura per allà. I en conseqüència, és qüestió d’arrufar el nas davant de qualsevol institució que dugui el títol de «Reial». S’ha d’anar alerta per no quedar enfangats.
Aquesta setmana, en canvi, l’espia ja torna a ser aquí, per espiar el conseller de la cosa de les Illes Tropicals. I diu que s’ha tornat a disfressar d’electricista perquè en aquelles illes costa tant de fer-los venir que, quan en troben un, no l’amollen. I així és que l’espia campa pel despatx del conseller com si fos un gall dindi.
- Callau, callau -va dir el conseller a l’assessor i la secretària mentre tots tres, asseguts davant el televisor, es fotien un vermut amb patates frites-, que ja són les 11 i en Xanxes està a punt de sortir.
- Ja el tenim escatat, aquest! -va exclamar en Juan Pelayo amb la ‘xuleria’ dels assessors que sempre la caguen.
- Que déu no t’escolti -va replicar el conseller, blanc com el paper de fumar-. Quin maldecap si dimiteix.
- Però que no és això que volíem? -va insistir l’assessor posant cara que li havia esclatat el cap.
- Mem, Juan Pelayo -va respondre el conseller-. Si dimiteix, es nostro partit haurà de presentar un programa alternatiu, i a part d’insultar i anar de reculons, no tenim massa cosa a oferir.
- Però què diu, conseller? -va exclamar l’assessor sense poder-se contenir-. Faríem per tot arreu com aquí a les Illes Tropicals, treure els impostos als rics i acabar amb les oficines de control de la corrupció. Ah! -va afegir encara- i amnistiaríem totes les obres il·legals!
- Com ho dominau açò de l’amnistia -va intervenir na Nataixa-. No voleu que la donin a aquells que no han comès cap delicte i en canvi voltros la donau a aquells que sí que n’han comès.
- És que la justícia és nostra i és sagrada -va replicar l’assessor-. Per això no amollam la cúpula del poder judicial de l’Estat ni que mos matin.
- Quanta rahón que tens, Juan Pelayo -va dir el conseller-. La justícia és nostra i de ningú més, i així va de bé. És com fer una guerra santa i, en aquest cas, ni la Constitució se mos pot posar davant.
- Ja ho pot ben dir, conseller -va respondre na Nataixa, foteta-. Vostès ja fa sis anys que es passen la Constitució per allà impedint la renovació de la cúpula judicial.
- Prou xerradissa -va exclamar el conseller, sense fer cas de na Nataixa-, que en Xanxes ja surt.
I, efectivament, el senyor Xanxes ja sortia per la tele i començava el seu discurs...
- Té tota la raó -va dir na Nataixa enmig del silenci dels altres-. N’hi ha que en comptes de fer política es dediquen a difamar les dones dels polítics. I si els escoltam, la dona d’en Xanxes és una corrupta, la de n’Iglesis una aprofitada i la d’en Puxdemunt una ex prostituta, per posar tres exemples recents.
- Que no el sentiu? Aquest vol guanyar vots amb el conte de la llagrimeta -va contraatacar l’assessor sense fer cas de na Nataixa i assenyalant el televisor.
- Tot comèdia barata -va afegir el conseller de la cosa- però mos ha guanyat. A noltros i als del País dels Calçots, que ara tenen eleccions i els farà canviar es vot. En Xanxes una altra vegada dalt des pòdium i amb tots es focus que l’il·luminen. Té més vides que es moixos, aquest!
- Bono -va dir l’assessor-. Ja veig que avui tampoc l’escatarem. Si m’ho permet, conseller, he d’anar a fer una feina. I li demanaria que me deixàs emmenar aquest electricista que té instal·lat al despatx.
- Idò? -va interrogar el conseller.
- És per un amic -va dir l’assessor, que era evident que tenia pressa-, que ara li legalitzarem un xaletàs il·legal amb piscina en sol rústic i ja ha pagat la misèria de multa que li hem posat.
- I per què vols l’electricista? -va demanar na Nataixa mentre feia l’ullet a l’espia.
- Bono, és que amb sa nostra amnistia, s’amic ja ha pogut vendre es xaletàs a un francès, per una milionada -va respondre l’assessor, vermell com un pebre d’aquest color-, però clar, li falta el CIE, el certificat d’instal·lació elèctrica.
