En el capítol anterior, el conseller de la cosa rebia classes particulars de política del seu assessor, en Juan Pelayo, que per les ganes que té de conservar el sou, és capaç de donar consells al diable, si és necessari.
I és que el conseller viu instal·lat en un dilema que no el deixa dormir. Per conservar el govern ha de fer tot allò que li mana l’altre partit seu, el que comanda, però açò deixa el partit seu, el que només governa, en falderet.
Per paga, els temps canvien i ara a les Illes Tropicals creix la consciència que sofrir tant de turisme els mena per mal camí. Mata la diversitat professional i els sous ja no permeten ni tenir casa, de tant que l’especulació les ha fet pujar. I la sanitat i els serveis estan desbordats, de tant de turista i de tanta mà d’obra que va a les Illes a viure del turisme. Si abans eren la regió més rica, ara van de reculons i ja en tenen dotze o tretze per damunt...
Així és que l’assessor, titulat en Savi Sabata, recomanava al conseller que de tot digués que sí i que no a la vegada. Que sí que el turisme s’ha desbordat i que no que toca fer restriccions. Que proposàs grans debats, açò sí, però per prendre decisions més endavant, quan déu vulgui. Tenia un bon exemple en el seu sufragani el president de l’Illa del Nord que, en comptes d’aturar el desastre, va encarregant estudis del desastre.
Aprofitant la nova tradició de florir els pobles, l’espia aquesta setmana s’ha disfressat de motiu floral, de tal manera que s’ha pogut instal·lar sense problemes damunt la taula del conseller, que encara ha rebut elogis pel seu bon gust. I des d’allà, l’espia ho ha sentit tot i ara ens ho explica.
- Bono, tu -va exclamar el conseller dirigint-se a l’assessor-, quin «finde» que hem tingut a Madrit! Mira que he xalat! És que hi eren tots, el president de l’Argentina, la senyora La Pena de França, el president de l’altre partit nostro, que només li va faltar arribar dalt del cavall...
- I amb aquesta genteta, es fa vostè? -va importunar na Nataixa, que en aquell moment ensumava el motiu floral de damunt la taula-. Si són la cosa més reaccionària del món! Mos volen fer tornar als anys més foscos.
- Mem -va respondre el conseller-, jo era allà en representació del partit meu, que ja saps que no té res a veure amb aquesta gent, que són es de l’altre partit meu, però que no són el partit meu. És bo d’entendre, no? Però, ai, quins senyorassos que són! -va afegir mentre posava els ulls en blanc.
- Els bons amics s’han de conservar -va pontificar l’assessor-, que sense ells no som ningú. I de la mateixa manera que ara no som el mateix partit, potser un dia mos farà falta tornar-ho a ser, com abans.
- Això volia dir -va respondre el conseller, nirviós, perquè les paraules de na Nataixa l’havien fet tornar a la crua realitat-. Però pensa, Nataixa, com canviaria Europa si en les eleccions que venen, aconseguim amb ells més eurodiputats que ningú.
- I tant que ho pens -va replicar na Nataixa, més llesta que una fura-. En Putin i tot s’hi afegirà si vostès guanyen, i li diu una russa que va haver de fugir de Rússia...
- Mem -va respondre el conseller-, ja ho has hagut de dir. Però prou! Avam, Juan Pelayo, què diu el pacte de govern que mos toca fer avui?
- Ara li repassaré la llista -va respondre en Juan Pelayo, sense voler entrar en la discussió, perquè en el fons pensava que amb aquella gent ell podria aspirar a tenir un càrrec a Europa. Potser Representant Permanent, que cobren un bon sou i fan un horari de cine.
Mentre na Nataixa es refeia de l’enganxada ensumant el motiu floral de la taula i el conseller s’asseia a la poltrona ben eixancarrat, en Juan Pelayo va començar a repassar la llista de compromisos entre el partit seu i l’altre partit seu.
- Bono -va dir finalment-, ho tenim molt bé, açò, tret del tema menor d’escanyar sa llengo, que encara no està del tot ben resolt. Ja hem suprimit s’impost de successions als rics que el pagaven, hem escabetxat s’oficina contra la corrupció i hem escatat sa comissió de medi ambient. Barra lliure per als constructors, he he!
- Mem, Juan Pelayo -va intervenir el conseller un poc molest-, no es fan bromes amb les coses de menjar.
- Perdoni, conseller -va replicar l’assessor-, però és divertit veure com ho anam rebentant tot. Miri, segons la llista, ara tocaria prohibir els divorcis, però com que això no és possible, l’altre partit nostro suggereix una llei per mirar que n’hi hagi més pocs. Que hi ha massa divorcis, en aquestes Illes Tropicals!
- Que és una broma, això? -va demanar el conseller, que en aquest cas va posar la mateixa cara que na Nataixa i el motiu floral.
- No, conseller -va respondre en Juan Pelayo amb posat de comptable-. Ho diu l’altre partit nostro.
