Els alumnes estan enrabiats. Des de fa uns anys els és gairebé impossible anar d’excursió la setmana que acaben classes. No troben autobusos. Per a ells és un drama. Drama infantil, però drama. Si els posen deures, volen tenir drets, i anar a la platja és dels importants per a ells. Són víctimes de la massificació turística, perquè fins fa poc els busos no tenien tanta feina al juny.
La solució infantil i simplista surt sola: Que els busos passin dels turistes o que no en venguin. Però si passen dels turistes o no venen, els autobusos senzillament acabaran desapareixent, ja que no sortiran els números, i així els fillets tampoc podran anar d’excursió a la platja. S’hauria de tancar al juny l’aixeta dels guiris només una mica. Mal de fer. Aquesta explicació tipus Barrio Sésamo vol mostrar que en el camí de la limitació de l’activitat turística que ha iniciat aquest nou PP de Prohens Thunberg, per fer-la sostenible en diferit i suportable en directe, l’equilibri serà el factor més important.
Després d’una presentació multitudinària, més xerrada motivacional que full de ruta, i de l’eufòria exagerada d’alguns assistents, ara toca concretar les mesures entre tots. Serà llarg. Un risc és que cada col·lectiu i ciutadà acabi mirant per ell, i que entre els polítics s’estableixi una competició per veure qui té la limitació més grossa. Dimarts, al Parlament, un diputat reclamava que els mallorquins no hagin de matinar a l’estiu per trobar espai a les platges de Muro. Com a retòrica està bé, però com a objectiu real és qüestionable per importància i viabilitat. Hem de ser seriosos. El problema ho és. El camí iniciat cap a la necessària restricció del turisme necessita ambició estructural, generositat universal, renúncies particulars, altura de mires total, calculadora quirúrgica i, també, no tenir expectatives utòpiques. Que no imagini ningú un estiu de 2028 amb platges mig buides, busos per a tots els escolars i taula lliure a qualsevol restaurant. Hem de tenir clar que, si açò passés, molts no podrien pagar el menú.
