L’auto immòbil de Raleigh

Havia arribat a l'illa amb la intenció de buscar-se la vida, donat que s'havia quedat sense un cèntim i necessitava l'ajut de son pare. Per altra banda, a bord del Pòlux hi viatjava també n'Elsa Nielsen, una jove amb qui Raleigh mantenia una relació d'amagat.

Amb ganes de començar una nova vida i deixar enrere el seu passat, turmentat per conflictes interns difícils de comprendre avui en dia, Raleigh topa de ple amb els elements que fuetegen l'illa. Al més pur estil del romanticisme, és la tramuntana, els còdols, els illencs que passen dels anglesos; en definitiva, el paisatge, el que té més vida que els propis personatges.

L'assumpte arriba al paroxisme quan el jove Raleigh es disposa a anar en cotxe des del moll del port de Maó fins el centre de la ciutat:

"En el muelle les esperaba un pesado coche pintado de verde, que tenía la apariencia de una barca. (...)

Lentamente el coche subió una larga cuesta. La ciudad de Mahón se aproximaba a ella".

Era la ciutat la que s'aproximava al cotxe, i no a l'inrevés. Es tracta d'una metàfora com qualsevol altra, per explicar el pas del temps. Seguint la seva lògica, les coses passen perquè arriben per si soles, no fa falta que les vagis a buscar. Tant dóna si xerram d'anar a Maó en cotxe com de viure. La mort és l'inevitable i tant dóna el que facis per evitar-la.

També hagués pogut dir que la carretera es desenrotllava davall les seves rodes, a mesura que avançava amb la tartana verda. Winston Raleigh seria, així, un personatge impossible de predir. Les coses succeeixen a mesura que un les fa possible.

Però no. Raleigh esteia assegut dins un cotxe en marxa mentre la ciutat es dirigia cap a ell a tota velocitat, i havia de parar atenció, perquè si no anava alerta, tal vegada la ciutat li passaria de llarg.